El pare de les criatures no hi és, se’n va anar de viatge de feina i estem gairebé 3 dies les tres soles. Ahir recordava com ha canviat la meva manera de gestionar aquests dies d’estar sola amb elles quan ell viatja.
Estem en constant evolució, nosaltres, tots, el que sentim i el com gestionem les coses que ens toca viure.
Quan la gran era un nadó, recordo que aquests viatges se’m feien una muntanya. En ple puerperi, dormint poc i tantes hores soles se’m feien complicades. No, no m’agradava gens.
I això va canviar quan ella va créixer i em vaig adonar que trobava a faltar al seu pare. Com podia acompanyar-la si jo no canviava la meva manera de veure i viure aquestes absències? Era imprescindible abordar-ho d’una altra manera.
Així que vaig decidir que quan ell no hi fos, aquests dies necessitaríem envoltar-nos de gent, d’ajuda, per no esgotar-me, per sentir-me més acompanyada, per distreure’ns més, i perquè la seva absència no es fes tan òbvia.
Durant el dia era fàcil. El més complicat venia a la nit quan, abans d’anar a dormir, li venia tota l’enyorança.
Em vaig adonar que per poder-la acompanyar jo no podia remoure’m amb el seu enyor i començar a trobar-lo també a faltar, això no era gens útil. Jo necessitava centrar-me en la meva posició d’adulta, i fins i tot transmetent més seguretat i més serenitat ja que ell no hi era i això la feia sentir, molt probablement, més insegura.
Els nens no entenen per què, a la nit, a casa no hi som tots.
Així que vaig començar a canviar la meva manera de veure, viure i sentir aquestes absències convertint-les en una cosa molt empoderant en la nostra relació. Trobar-nos a faltar és molt bo. Sí, perquè ens adonem del molt que volem seguir estant junts, perquè tenim moltes ganes de veure’ns a la tornada, perquè tornem a (per uns dies), festejar enviant-nos missatges preciosos, etc.
Donar-li la volta: és el que havia de fer. I ho vaig fer. I des d’aquí m’era molt més fàcil acompanyar la gran i més endavant també a la petita quan trobaven a faltar al seu pare. Perquè jo no ressonava amb la seva emoció. La seva enyorança no desfermava la meva tristesa i podia entendre-les, consolar-les, sense enfonsar-me jo en el “quin pal, estar sola, dormir menys, que el trobin a faltar, jo també, blablabla”.
Em vaig adonar que si no hi és, faig altres coses i vaig començar a gaudir-les. Són dies diferents, ens organitzem diferent.
Vaig aprendre a demanar ajuda. A enviar SOS abans que ell se n’anés per assegurar-me que no estaria 4 dies sola amb les nenes i acabar esgotada. Beneïda tribu de família i amics que m’envolta i que em fa aquests dies molt més suportables…
I ara la cosa funciona així…
Ell els comunica que té un viatge un parell de dies abans, no molt perquè no cal que s’atabalin abans d’hora. Aquests dies abans del viatge procura estar molt amb elles i posem èmfasi en gaudir el moment present perquè hem de carregar les piles molt els uns dels altres abans de separar-nos.
Un cop se n’ha anat, tenim contacte diari així si elles volen parlar amb ell o enviar-missatges, poden. Si és possible, fem videoconferència, però no sempre ho és així que bàsicament, missatges de veu via whatsup i cors, li envien molts cors 🙂
Intento que cada dia dels que ell no hi és tinguem alguna cosa a la tarda que els agradi: o un dia ve una àvia, o tenim una altra visita, o quedem amb algú, o anem a un parc que els agrada molt… objectiu: que la tarda sigui ben xula.
Després ve el més difícil, quan cal anar baixant activitat i ens quedem les 3 soles. Què faig:
Dormim les 3 juntes. Quan ell viatja, sempre dormim juntes. Això els agrada, diem que fem una “festa de noies” i fem una mica el boig jugant al llit.
Després ve el moment “trobo a faltar al pare” d’una, de l’altra o de totes dues alhora. Llavors els dic que ho entenc i permeto que plorin si ho necessiten, o que diguin el que vulguin al respecte… Després de vegades els ve l’enuig “però per què ha de marxar?” I els dic que entenc que no els agradi, però després els proposo un joc: a veure quines coses bones té que el pare no hi sigui ara.
I al primer moment no els en vénen al cap. Després jo els vaig explicant…
Si no hi és, tenim moltíssimes ganes de veure’l quan torna i aquest moment de re-trobada és únic.
Quan se’n va, tots ens adonem amb més força del molt que ens agrada estar junts. Valorem coses que de vegades, en el dia a dia i quan no hi ha absències, deixem de valorar.
Quan viatja ell veu coses noves (jo també quan és al revés) i a la tornada tenim un munt de coses que explicar.
Quan viatja, ell és feliç i tots volem que els altres ho siguin. Que ell sigui feliç ha de fer-nos feliços a les altres. Que nosaltres estiguem bé i felices, l’ha de fer feliç també a ell…
Quan estan uns dies sense veure el seu pare tenen molt a parlar amb ell quan torni; explicar-li el que han fet, el que han après i les ganes que tenien de veure’l.
Quan estem separats, podem connectar amb aquest fil invisible que ens uneix malgrat la distància i procurem connectar amb l’amor profund, que tot ho uneix, tot que ens separin milers de quilòmetres.
En definitiva: valorar el que tenen en la presència i en l’absència, que en realitat és el que hauríem de fer tots sempre, no només quan sentim coses que ens desperten sensacions desagradables com per exemple, trobar a faltar a algú.
Per això, quan tornem a estar junts fem èmfasi en això, en con n’estem de bé junts, en valorar aquest moment d’abraçada dels quatre, d’estar al sofà gaudint junts o jugant junts, el que sigui.
Per a mi ha estat tot un aprenentatge fer aquest canvi de xip en aquests anys i crec que m’ha servit molt per ajudar a les meves filles a transitar les absències d’una altra manera.
I si, malgrat tot, segueixen dient que el troben a faltar amb pena?
Doncs llavors els dic si una abraçada meva les pot fer sentir millor i sempre diuen que si. Llavors ens fem una abraçada forta i llarga i es queden molt millor.
I fem una altra cosa: respirar l’emoció. Respirar el que senten quan el troben a faltar… respirar-ho i intentar que es dissipi, lentament i conscientment.
I sí, funciona 🙂
I tu, com ho gestionen quan troben a faltar a algú estimat?