Quan acabes de parir i no ha estat com esperaves

Una cosa molt dolorosa que viu una dona quan el seu part va de l’inrevés és que ningú, o en el millor dels casos poquíssima gent, entén la seva tristesa. Els familiars i amics que et vénen a veure passen gairebé de llarg i de puntetes per aquell part on potser hem viscut les situacions més desagradables i dures de la nostra vida (o gairebé) i volen que siguis almenys igual de feliç que ells quan veuen el teu nadó. I a sobre d’aquell patiment que a vegades pot haver durat moltes hores, (no només físic sinó emocional per, per exemple, haver estat mal tractada pel personal que t’atén o per haver tingut por per la vida del teu fill o la teva), s’hi afegeix la sensació de què ningú t’entén.

Hi ha com una por subjacent en aquells silencis, en aquelles frases que se’t claven com punyals al pit, de què no t’estimis el teu fill perquè plores o perquè no saltes d’alegria damunt del llit. Com podries no estimar el fill que has gestat durant 9 mesos? Que estiguis en xoc, que estiguis esverlada per la panxa o el perineu i et faci un mal que ni et podies imaginar, no significa que no t’estimis aquell bebè que tens a sobre o que jau al llitet. Que ploris i no puguis parar, no vol dir que siguis una mala mare i que no cuidaràs el teu fill. No.

Moltes vegades les dones arribem al dia del part amb una il·lusió immensa, amb unes ganes de parir que ens farien volar, amb (segurament), unes expectatives altes del que voldríem que fos el nostre part i amb unes ganes increïbles d’abraçar el nostre fill. Però a vegades, més sovint del que molts es pensen, les dones no només passem por, sinó que potser ens tracten com si fóssim tontes i en aquell moment no ens sabem defensar, o ens fan maniobres doloroses i que ens fan patir, o no ens informen del que està passant i ens espantem, o som víctimes de violència obstètrica. Molt sovint, més del que molts es pensen, vulneren els nostres drets. No se’ns tracta amb la delicadesa que requereix el nostre estat emocional i físic i ens sentim abusades. Un dia parlaré dels tactes vaginals, avui no em ve de gust, encara.

I tot això la dona ho porta gravat a la pell gairebé a foc roent quan comença a desfilar la família per l’habitació i l’únic que pot fer és plorar. Perquè acaba de passar, perquè és el que necessita.

I aquelles persones que de tot allò desagradable no tenen cap ganes de parlar-ne, comencen amb frases com aquestes: “No ploris dona, no veus que guapo que és?” “Tantes ganes que tenies de tenir-lo i ara mira com estàs!”, “Però es pot saber què et passa… Para de plorar que el faràs posar trist!” “Mira com et mira… no deu entendre per què la seva mare no està contenta?!” “Ell està sa i tu també, oi? Doncs ja està!” i podria seguir i omplir alguna pàgina més amb frases d’aquestes que ajuden tan poc…

Quan te les diuen, no tens ni força ni ganes de justificar el teu estat d’ànim, d’explicar què dimonis et fan sentir amb aquests comentaris. No pots. Quan estàs ferida per dins i per fora, simplement, no pots fer front a aquestes frases que se’t queden gravades i que podràs recordar tota la vida. I l’únic que sents és incomprensió, dolor, i solitud. I intentes fer el cor fort, més perquè et deixin tranquil.la que perquè ja no necessitis plorar, i comences a preguntar-te quan se n’aniran.

I quan tot això passa, t’adones que només podràs parlar d’això amb el teu company (en el millor dels casos), o amb altres dones que hagin viscut alguna cosa semblant. Elles t’entendran i no hauràs de dir que clar que t’estimes el teu fill malgrat el dia del part hagi estat un dia horrorós. No caldrà perquè ja ho saben.

Quan una dona plora després de parir, el pitjor que es pot fer és fer-la parar. Si realment volem ajudar, si volem que aquella mare comenci a ser feliç de veritat i estigui més contenta, el que hem de fer és atendre el seu plor. No cal dir res, la majoria de vegades, només escoltar si és que ens vol dir alguna cosa.

Asseure’ns al seu costat i deixar que plori. Acompanyar-la en el seu dolor. Ser-hi perquè pugui expressar-se amb paraules o només amb llàgrimes i pugui buidar el pap. Que senti que hi som en aquest moment en què tant ens necessita. La mare ha de plorar, enfadar-se, treure tota la por o tot el patiment que ha viscut per poder, després, acollir el plor del seu fill. Si això no passa, si el plor és tallat, bloquejat, a aquella dona li costarà molt més acompanyar el seu bebè quan plori o tingui algun malestar. I es barrejaran els dos malestars: el de la mare que no ha tret i el del fill.

Una mare i un fill estan connectats. El bebè sap perfectament que ella se l’estima i el que no plori ella, el que no tregui ella, ho farà ell. Mare i bebè són vasos comunicants, i si un no pot buidar tota aquella angoixa, ho farà l’altre. O sigui que si volem una mare feliç amb un bebè feliç, que no ens faci por escoltar què va passar mentre el paria. Que no ens faci por veure una mare trencada, una mare que no pot parar de plorar. Això no és una depressió post-part. Acollim aquest plor, acompanyem-la i farem que aquesta mare s’allunyi més d’això que segurament és el que temem, que caigui en una depressió.

A vegades és només qüestió d’una estona, de treure el primer impacte, i amb uns moments d’acompanyament íntim la mare se sent molt més recomfortada i comença ja a somriure i a estar tranquil.la i més contenta. A vegades potser dura uns dies aquesta sensació de xoc. Però amb una família i amics que saben estar a l’alçada de les circumstàncies, això passa. Surt, es plora, es repara i passa.

En els meus dos parts, el personal mèdic de l’hospital m’ha dit que no plorés. En els dos parts he notat com els incomodaven les meves emocions. I en el primer, sobretot, recordo haver-me enfurismat i haver cridat “deixeu-me plorar!” o alguna cosa per l’estil. Mostrar la meva indignació quan em deien què havia de sentir, va ser l’única manera de què em deixessin plorar en pau a reanimació.

Per sort, amb la meva família, no he patit aquesta incomprensió profunda quan he necessitat plorar. Però precisament per la necessitat que en tenia, sentia que si no m’haguessin acollit com necessitava, m’hauria desfet. Agraeixo des d’aquí al meu marit, als meus pares i als meus germans, el seu acompanyament i els seus silencis quan jo només he necessitat plorar. Celebro que no hagin tingut por del meu plor. Celebro que no m’hagin atabalat amb frases absurdes. Celebro que hi hagin estat i que, més important encara, hagin sabut estar.

Perquè… que sàpiga tothom que quan a una mare li diem “no ploris, dona, no veus que ell està bé?” no només la fem sentir sola i incompresa sinó que la fem sentir culpable, i això encara és pitjor.

Culpable de no estar radiant de felicitat. Culpable de no sentir-se encara babejant per aquest nadó, contenta i plena. Però és que el que sent aquesta dona, (aquest dolor o tristesa que sembla que no tinguin fi) no ho pot evitar. No pot evitar sentir-se així. No, no ho fa expressament per molestar a la família.

Tinguem present que aquesta dona, si pogués escollir, estic seguríssima que escolliria no sentir-se així. I més, en un moment com aquest.

Pel bé dels bebès que vénen al món i de les seves mares… estiguem a l’alçada.

I tu… tenies ganes de plorar després de parir? Què senties? Et van permetre plorar tranquil·la? Et senties culpable si ho feies? M’agradarà escoltar-te…