Quan acaba el puerperi?

22.5.2012

El puperperi no són matemàtiques. És cert que molts asseguren que s’allarga tant com dura la fusió emocional entre mare i bebè però costa dir si això signifiquen dos anys, un i mig, o vuit mesos. Perquè cada mare és un món, cada bebè un altre, i cada relació entre els dos, també. Això del puerperi és molt difícil d’explicar a qualsevol que no hagi estat mare. És difícil d’explicar a les nostres parelles i és difícil d’explicar a les dones que coneixem i que no tenen fills. Perquè el puerperi canvia i és abstracte, i costa de ballar-hi i d’identificar… El puerperi el coneixes de debò quan ja fa temps que hi convius, quan a poc a poc, li vas trobant la gràcia fins que us acabeu fent amics i arriba un dia que ja t’està bé que hi sigui.

Però com gairebé tot, un dia s’acaba. Quin? Depèn. Si ets dona mare i m’estàs llegint no et puc dir quan s’acabarà el teu, de puerperi, però tingues per segur que un dia ho farà. I que potser trigaràs uns dies més en adonar-te’n, però arribarà un moment que diràs: “em sento diferent” i així serà. Jo vaig començar a sortir del puerperi l’octubre passat. Ella ja tenia dos anys i dos mesos. La tardor trigava a arribar però de sobte vaig sentir que alguna cosa havia canviat, que jo em començava a sentir d’una altra manera; emocionalment i també físicament. La lactància va començar a espaiar-se i ella ja només mamava una o dues vegades al dia. Vaig tenir uns dies remoguts, com si això del puerperi també tingués el seu procés de dol, d’adonar-te que el temps passa i que tot canvia. La vaig sentir gran i ja molt més separada de mi. De fet, no sé si el dol era pel puerperi, per l’inici de la des-fusió emocional entre totes dues o per tot plegat a la vegada. Sé que un dia vaig plorar: recordant el que havien estat aquells dos anys i dos mesos i sentint-me, a la vegada, una mica perduda en el nou estat d’inici de no-puerperi. Qui era jo sense ser puèrpara? Ja no ho recordava. Sabia que començava un temps de reaprendre aquelles coses que havia oblidat de mi i de l’entorn, un temps de resituar-me en el “jo” altra vegada després d’haver-lo arraconat durant gairebé tres anys de la meva vida. I com tot, aquestes coses no es fan d’un dia per l’altre.

Suposo que gairebé sense ni adonar-me’n tot ha anat fent el seu procés i ha estat fa unes setmanes que he sabut que en mi això del puerperi s’havia acabat del tot. Ja no estic navegant constanement en aigües remogudes, la creativitat també ha experimentat algun canvi, ella i jo continuem molt vinculades però ja no som la mateixa cosa… Torno a tenir ganes de fer aquelles coses que havien quedat aparcades i que ni tan sols m’importaven; vida social, sortir de nit algun dia, etc. Tornem a recuperar els espais de parella sense culpa ni remordiments, gaudint altra vegada de ser també nosaltres dos a banda de nosaltres tres, ella ja no plora si marxo i la sento plena també quan no hi sóc.

És curiós la manera com se’m va fer tot això conscient… Era dissabte i jo tornava de treballar. Vaig arribar a casa a tres quarts d’una de la nit i ell encara estava despert. De sobte, vaig tornar a tenir senseació de dissabte, de dissabte a la nit i vaig tenir ganes de prendre’m un gintònic! Un gintònic, jo, que fa anys que no en tasto cap… Li vaig dir: “Saps què faria, ara? Em prendria un gintònic amb tu i xerraria una bona estona!”, ell, amb cara de sorprès em va dir: “Tenim un problema: no tenim ni tònica ni molt menys, ginebra” i ens vam posar a riure. És una simple anècdota, d’aquelles que recordes durant molt de temps no pel contingut, que tampoc és molt interessant, sinó pel que hi ha de fons. Aquell dia vaig saber que el meu puerperi havia acabat i que, de sobte, tornava a ser (a banda de mare) una dona de 35 anys que de tant en tant, sí, té ganes d’anar de marxa i de beure’s un gintònic!