Primeres vegades

16.5.2011

Amb l’arribada d’un fill, inevitablement la vida s’omple de “primeres vegades”. Les “primeres vegades” són aquells moments únics que molt probablement, recordaràs tota la teva vida. Jo en tinc una llista llarga, molt llarga, perquè per sort, no s’acaba mai, i sempre hi ha una nova “primera vegada” que faig alguna cosa amb la meva filla, o que ella descobreix alguna cosa nova, o que nosaltres dos, la parella, tornem a fer alguna cosa que durant molt temps ha quedat aparcada.

En recordo moltíssimes però ara mateix, em ve de gust recordar, per exemple, la primera vegada que vam entrar tots tres per la porta de casa. La Laia feia tres dies que havia nascut. Jo la duia a coll, amb una bandolera de color lila. Caminava a poc a poc perquè encara em feia mal la cicatriu de la cesària. Vaig entrar i vaig sentir, per primera vegada, l’olor de casa nostra amb nosaltres tres a dins. Va ser una sensació magnífica que no oblidaré mai. La sensació de pau, d’arribar a un lloc conegut, que em donava seguretat després de molts dies d’intenses emocions, pors i alegries. Casa nostra ens acollia de nou, ara, com a una família de 3.

Recordo la primera vegada que vam fer l’amor després de tenir a la nostra filla. Vaig sentir tantes emocions juntes… Amb el record del part encara a flor de pell, amb un ball d’hormones desconegut, amb la sensació de tornar a trobar aquella intimitat nostra després d’haver passat la cosa més important de la nostra vida… Tornar a fer l’amor sense la panxa enorme que tenia les últimes vegades. Retrobar el meu cos i el seu, sense cap més ésser amb nosaltres. I la primera vegada que vam haver de creuar els dits, esperant que no es despertés… encara.

De primeres vegades n’hi ha de molts tipus; la primera vegada que vaig sortir sola amb ella al carrer, insegura i com si estés fent la cosa més difícil del món. La primera vegada que vam marxar un cap de setmana tots tres, amb molts nervis i carregats de maletes per “si de cas”. El primer Nadal, amb la família revolucionada perquè hi havia un nou membre. La primera vegada que vam anar de vacances, el primer viatge.

Però potser a mi, les “primeres vegades” que més m’agraden són d’un altre tipus com ara, la primera vegada que, entrant a casa, vaig veure al costat de les nostres sabates, unes altres de molt semblants però extremadament petites… un número 20, em sembla. Jo tornava d’una reunió i la Laia era amb el seu pare, jugant a fer construccions. Vaig obrir la porta i vaig veure tots els parells de sabates, junts, mentre de fons la sentia riure. Vaig ser feliç de veure aquelles sabatetes tan petites al costat de les nostres.

O el primer dia que vam anar al cinema el meu company i jo. En tenia tantes ganes que no em vaig informar gaire de què podíem anar a veure. Estava nerviosa i amb ganes de recuperar aquella parcel·la nostra. Vaig escollir jo i em vaig equivocar de mig a mig. La pel·lícula era trista, depriment, i no s’adeia gens al que en aquella “primera vegada” ens venia de gust veure. Però la veritat és que tampoc importava massa.

També recordo com si fos ara la primera vegada que em va abraçar. O la primera vegada que vaig tenir por de debò, una por animal de què li passés alguna cosa. Aquella vegada va ser la primera que vaig tenir consciència plena i amb tota la seva dimensió de fins a quin punt me l’estimava. El mateix dia que vaig descobrir, per primera vegada, que no dubtaria ni un segon a deixar-m’hi la vida, si ella en depengués.

Segur que vosaltres també teniu moltes primeres vegades. Això és el que m’apassiona, que n’hi ha tantes, tantes, que no pararia mai d’escriure…