Potser t’ha passat

22.2.2012

Un mes de juliol, quatre mesos abans de quedar-me embarassada, vaig saber que tindríem una filla, una nena. No tinc cap necessitat d’inventar-m’ho ni d’enganyar-vos quan us dic que en aquell moment, aquell dia de juliol en un llac de les Dolomites, a Itàlia, vaig saber que així seria. Feia anys que tenia el rellotge biològic cridant “tingues un fill!”, a vegades tan fort que fins i tot m’eixordava les orelles. Uns anys abans, esmorzant unes torrades i un suc de taronja un mes de setembre, vaig tenir una sensació semblant; no de què tindria una filla sinó de què hi havia algú que s’estava esperant.

Sé que explicant aquestes coses potser algú es pensa que m’he trastocat i que això deuen ser invencions, il·lusions o anades d’olla. Però això és el que sento i el que em passa… Qui sap, potser tampoc és tan estrany…

Potser t’ha passat; és una sensació estranya però tan real, tan verdadera, que no pots fer veure que no l’has tinguda. Quan estava fent les entrevistes pel llibre “VINCLES; GESTACIÓ, PART I CRIANÇA CONSCIENTS” una de les mares amb qui vaig parlar em va dir més o menys amb aquestes paraules… “Sempre he sabut, abans de quedar-me embarassada, si tindria un altre nen o una altra nena. Hi ha hagut vegades que fins i tot he posat un plat més a taula… així era de forta la presència que sentia, la sensació que algú més havia d’arribar”. Doncs bé, és d’això del que parlo.

Potser t’ha passat. Estàs parlant amb algú o fent quelcom que no té cap mena d’importància i de sobte t’arriba aquesta sensació… la de saber que seràs o que tornaràs a ser mare. L’últim any i mig, cada cop que algú em pregunta “I el segon, per quan?”, contesto que no sé si hi haurà un segon, que de moment no en tenim ganes. Però fa quinze dies que ja no responc el mateix perquè fa quinze dies que em va tornar a passar. Va ser un dia, no sé si el dilluns o el dimarts, un dia absolutament normal, sense res d’especial, sense res a destacar. Durant unes hores vaig tenir clar que tornaria a ser mare i que aquesta vegada tindríem un nen. Va ser tan forta la sensació que, a la nit, parlant amb el meu company li vaig dir: “He tornat a sentir-ho; tindrem un altre fill i serà un nen”. Ell va contestar: “Fantàstic!”. És curiós perquè continuo sense sentir aquella “crida” que vaig dir que volia sentir abans d’anar pel segon. Però en tot cas, ara sé que arribarà.

O sigui que ja cal que m’afanyi a fer tot el que vull fer abans; que m’ompli d’aquesta sensació d’estar projectada cap a l’exterior, cap enfora, perquè sé que tan bon punt em quedi embarassada el camí tornarà a ser a la inversa i vindrà un cert temps (segur que no pas curt) d’introspecció, de recorregut interior gestant, parint i criant el fill, el segon fill nostre.

Quan penso en la sensació que vaig tenir fa quinze dies, em recorda molt a la de fa uns anys mentre esmorzava torrada i suc de taronja, però en aquesta ocasió, la presència era molt més forta. Segurament perquè ja sabia de què anava i ja no dubtava de si això que sentia era estrany o no, era habitual o no, era una tonteria o no. Com aquella mare, que parava taula per un mes sense qüestionar-se si era o no normal. Simplement, posava un altre plat a taula i al cap d’un temps… arribava aquell que el faria servir. A vegades, hi ha coses que se’ns escapen, que és impossible raonar-les, mentalitzar-les, o passar-les pel sedàs de la “normalitat”. Hi ha coses que simplement són i que (almenys jo) no tinc cap interès en posar en qüestió.

Potser no t’ha passat mai… però potser sí. Jo, avui, he perdut la vergonya d’explicar-ho, perquè potser, amb la meva experiència hi ha d’altres persones que diuen… “uau… jo això també ho he sentit!”. Per cert, m’he descuidat de dir que aquesta sensació, la de saber-te escollit, és molt i molt maca.