Pots enfadar-te

21.3.2012

El menjador és un camp de mines, amb contes, joguines, nines i dacs de colors escampats per tot arreu. És hora de recollir; ja s’ha acabat el joc, és hora de posar-vos en marxa, dutxar-vos i marxar a una calçotada típica d’aquestes dates. Ella està contenta, és diumenge i sou tots a casa. Comentes que cal recollir-ho tot abans de sortir i ja arrufa el front; diu que les nines dormen i que no pots molestar-les. Li expliques que et sap greu, que entens que les ha posat a dormir, però que ara mateix hi ha tan enrenou pel terra que ja no es pot caminar pel menjador sense trepitjar alguna joguina seva. Et diu que no, que ho heu de deixar tot tal com està. Insisteixes que pot fer servir la seva habitació com a camp de mines, però no el menjador, un espai comú. Fa estona que saps que això acabarà malament, que plorarà i de valent. Respires fons i passa el que et temies. Plora, s’enfada i xiscla. Esclata. És l’escenari d’aquest matí a casa nostra.

Quan un episodi d’aquests peta, fa dies que ho he entès, com menys enganxada estigui a l’emoció que descarrega la nostra filla, més ràpid i millor passa tot plegat. Com més m’irrito i em deixo endur per les ganes que pari de xisclar i plorar, més s’allarga. Fa uns dies que els episodis han estat molt més sovintejats que de costum i confesso que no ho he portat gens bé. És esgotador quan a estones tot acaba sent un motiu de conflicte per més que intentis esquivar-los. Avui m’he adonat que potser era jo, que no permetia que s’enfadés i justament això, provocava més el seu enuig. Intentava evitar-ho; per mandra, per ganes que el dia fos fluid i fàcil, per esgotament, perquè veure la seva ràbia em connecta a la meva i no en tinc ganes, perquè a vegades tinc por de no gestionar aquestes situacions prou bé…

Avui ha estat diferent. He vist que estava a punt d’enfadar-se i per dins meu m’he dit: “d’acord. Et permeto que t’enfadis”. Hi ha hagut un moment en què m’he notat el malestar que em generava aquella situació però en un punt he repetit mentalment “T’ho permeto, et permeto enfadar-te” i he començat a afluixar-me i dedicar-me simplement a estar tranquil·la permetent que s’enfadés. Perquè ella té tot el dret a enfadar-se, si vol o ho sent així. M’he adonat que el meu amor per ella no està condicionat a què s’enrabiï més o menys, i he volgut així transmetre-li. No amb paraules sinó amb l’actitud. Ha plorat i ha descarregat tota la ràbia, però sense la meva emoció de “PROU! Para de plorar!”, sinó de “d’acord, entenc que t’enfadis i t’acompanyo, aquí al costat, fins que vulguis que t’abraci”. I així ha estat. Al cap d’uns minuts se m’ha acostat, encara cridant fort i ha permès la meva abraçada. L’amor ens ha apropat i la ràbia i el xiscle han desaparegut. Ha quedat el sanglot, mentre notava com el seu cos també s’afluixava a la meva falda, dins encara de la meva abraçada. Al cap d’un moment m’ha dit: “mama, vols que t’ensaboni el cabell quan et dutxis?” “M’encantarà que ho facis”, fi de l’episodi.

En qüestió d’un segon ella ja reia i m’explicava no sé quantes coses. Jo en canvi, duc tot el dia pensant en el que ha passat, en el com ho he gestionat avui, en com ho he de gestionar en el futur… i sobretot, m’he preguntat si jo m’he permès mai enfadar-me, sense culpar-me’n, sense sentir-m’hi malament… M’enfado molt poc, jo. Intento evitar-ho, no m’agrada, no suporto el conflicte i n’escapo sempre que puc. M’el quedo per mi, suposo, i el comento amb els que tinc més a prop per intentar descarregar-me’n però clar… sempre massa tard. Quan ja me n’he empassat tota la tassa. Potser si em permetés enfadar-me, també em costaria molt menys DES-enfadar-me i no m’enduria res a casa… Potser això que fan ells amb tanta facilitat quan ho senten és molt més sa del que fem molts adults per… “no molestar”, o per “agradar”, o per “caure bé” o perquè no pensin “que ets així o aixà”… I ens anem empassant la ràbia una vegada i una altra, sense plorar, sense cridar mai, amb la sensació sempre que enfadar-se un moment donat és “dolent”, reprimint una emoció tan legítima i quotidiana com l’alegria o la tristesa. Que mal vist que està enfadar-se i cridar-ho als quatre vents! Encara que siguis un nen i et duri cinc minuts!

Perquè sempre arribem al mateix punt: I si m’enfado i aleshores… deixen d’estimar-me? Potser permetre que s’enfadin, acompanyar-los per molt que ens costi, per molt que ens remogui, potser farà que integrin plenament que el nostre amor no depèn de l’emoció que tenen a cada moment sinó que és realment incondicional perquè n’estimem l’essència més enllà de si la forma és d’alegria, ràbia, felicitat o tristesa. Qui sap si quan ells siguin pares i mares els serà més fàcil acompanyar els seus fills en la ràbia, el crit, el plor i el malestar. Tan de bo…