Portes obertes

16.3.2012

Les paraules “punts”, “zones”, “preinscripció” han entrat a formar part de la nostra vida com a pares novells que som d’una nena que aviat farà tres anys. L’altre dia vam anar a veure l’escola on ens agradaria que anés la nostra filla l’any que ve. Ja sabíem que ens agradaria i no va decebre les nostres expectatives. Fins aquí tot bé; trobes l’escola que vols, la veus i t’agrada. Fantàstic. Però no, no tot és tan fàcil, perquè aleshores apareix algú que et diu que aquest any hi haurà menys places que els altres perquè entren molts germans, o que el teu carrer potser no toca per zona. Et comences a histeritzar. Corres a veure el famós mapa on no hi trobes cap mena de lògica i respires alleugerida quan veus que sí, que el teu carrer entra a la zona de l’escola que t’agrada.

La jornada de portes obertes avança i cada vegada hi ha més pares i mares que vénen a veure-la. Comences a preguntar-te si són o no del barri, si els toca o no aquesta zona per saber si les teves possibilitats augmenten o no… Et sents com una espia comentant amb els que coneixes “quanta gent, no? Què passa, que tothom vol aquesta? Però ells no viuen a l’altra punta de la ciutat?” I tothom va fent les seves càbales. Hi ha algú que, veient-ho molt magre, o perquè és pessimista de mena, ja ha llençat la tovallola i demana si algú sap d’alguna altra escola que tingui bona “fama”.

En un dels passadissos s’hi amunteguen tot de pares i mares callats que escolten algú que parla. “Qui és?”, pregunto “La directora” em diuen. I callem de cop, per intentar saber si diu alguna cosa que ens animi i que ens pugui ser més útil que la sessió inútil d’espia aficionat que acabem de tenir. “Els de zona en principi no heu de patir, ara bé, mai sabem quanta gent haurà escollit aquesta escola… cada any és una incògnita”. “Merda”, penses… perquè veus que ningú et donarà garanties de res, i que pot passar de tot… Mentrestant mires a la teva filla i està encantada, absolutament convençuda que serà aquesta la seva escola i penses “Tan de bo no li hagi de dir que finalment, no podrà ser…”

Et trobes amb altres mares i pares i comenceu a fer suposicions; si és millor posar només una opció o quatre al full de preinscripció, si és possible que t’enviïn a una escola que no vols ni en pintura,… i mentre l’angoixa més inconscient es va apoderant de cada un dels presents, t’adones que tots parlem com si fóssim nosaltres els que ens haguéssim d’escolaritzar al setembre. Com si aquelles fossin les nostres classes, com si haguéssim de passar algun examen… I de sobte et vénen tot de records de quan vas escriure en un paper les universitats que volies, la carrera que volies estudiar desitjant que no et diguessin “NO admesa” perquè volies fer periodisme, periodisme i res més. I allà i enlloc més.

I és aleshores quan em pregunto si amb tot això de la preinscripció, els punts, les zones, l’angoixa i la preocupació no ens remourà coses nostres; de quan vam començar l’escola, dels exàmens que hi vam haver de passar, dels companys que vam tenir, dels bons i mals moments que hi vam viure… I com que la resposta que em ve és que SÍ… aleshores intento distanciar-me’n una mica. Distanciar-me i pensar que és la seva escola, no la meva, que li tocarà viure el que li toqui viure, no el que vaig viure jo, i que entrar o no a l’escola desitjada no farà que sigui més o menys bona estudiant, més o menys feliç… perquè al final, és un cúmul de circumstàncies les que determinen el futur de cada un de nosaltres. L’escola és important, molt important, sens dubte… però tampoc perdem el món de vista… Piano piano, que diuen.

Que hi hagi sort!