"Polseres vermelles"

14.3.2011

M’agrada la sèrie de TV3 “Polseres vermelles”. Que això quedi dit i escrit d’entrada. Reconec que la història és bona i que està molt ben feta, però alhora, aquesta sèrie em costa de veure. M’agrada i em costa, m’agrada i alhora, no m’agrada el que sento quan la veig.

No puc evitar posar-me trista, i a vegades, en depèn de quin capítol, molt trista. Sóc de les que s’emociona fàcilment i de broma, a casa, em diuen que “ploro amb els anuncis”! En aquesta sèrie en concret que, pels que no l’han vista mai, va d’uns nois adolescents ingressats en un hospital (alguns amb càncer, un en coma, una noia anorèxia, etc.), ploro en cada capítol i a vegades, més d’un cop.

Suposo que és perquè sé que allò és real. Una sèrie, d’acord, però tan real com la vida mateixa i que només hauria de caminar alguns centenars de metres per arribar a l’hospital més proper i trobar desenes de drames com aquells. Suposo que és perquè sé que aquelles històries les viuen nois i noies que un dia van tenir un any i mig, com la meva filla i no puc evitar posar-me a la pell dels seus pares.

Em poso trista perquè, sense voler, m’imagino que aquells drames ens podrien passar també a nosaltres i em moro de por. Els que seguiu aquest blog ja sabeu que quan la Laia tenia dos mesos, vam passar una mica més de 48h a l’hospital (sinó, ho trobareu a “El primer gran ensurt”). Va ser tan horrible i em va costar tant recuperar-me d’aquelles hores d’estrés, preocupació i patiment, que no vull ni pensar que hi poguem tornar algun dia. És com si vulgués esborrar que hi ha hospitals i que hi ha sempre la possibilitat d’acabar-hi. I clar, la sèrie “Polseres vermelles” m’ho recorda cada setmana. Fa quinze dies que ja no m’assec al sofà per veure-la. Ho fa el Marc, però jo me’n quedo més lluny, davant l’ordinador, dedicada al blog o a escriure mails, o a llegir els diaris… és igual, qualsevol cosa per no estar tant pendent del que els passa a aquells nois i a les seves famílies. No em vé de gust patir, ni plorar, ni emocionar-me. Ni pensar en hospitals i en malalties. És una postura infantil, en sóc completament conscient, però mireu, ara mateix, prefereixo fer com els nens petits, i fer veure que allò tan dolent no existeix. Com la meva filla, que fa temps, quan volia fer veure que s’amagava i que no hi era, simplement es tapava els ulls, pensant que amb aquest simple gest, ja no la veuríem. Ara vull fer com ella, tapar-me els ulls i no veure aquesta sèrie, perquè em recorda alguna cosa que em fa molt mal encara i sobretot, perquè em recorda que a l’hospital s’hi pot tornar en qualsevol moment i això… no vull ni pensar-ho, simplement… no ho vull.