Plenitud

4.2.2014

Estimada Lua,

fa molts dies que no t’escric. Segurament és perquè ets tan i tan present, et noto tant cada part del teu cos i en el fons tu i jo xerrem tant cada dia, que ja no tinc aquella necessitat imperiosa de comunicar-me amb tu de forma escrita com em passava al principi.

Sé que ho saps però… és tan emocionant aquest temps… Tinc la sensació que tu també notes que ja gairebé ets amb nosaltres. Ets gran i tant jo com la teva germana i el teu pare notem cada part del teu cos, com et mous, què fas… i anem interactuant. És increïble la relació que es pot arribar a establir amb un bebè intrauterí malgrat no haver nascut encara. L’altre dia amb la Laia féiem un joc les tres, te’n recordes? O ella o jo cantàvem una cançó i et demanàvem que fessis una patada si t’agradava. I ho feies! I nosaltres rèiem i tornàvem a cantar, i tu esperaves un moment i al cap de res tornaves a fer una patada… en vam cantar una d’horrible expressament i ni et vas moure! La Laia era feliç de poder començar a jugar amb tu… I jo també. Molt. Aquell dia el recordaré tota la vida. Segur.

A l’inici d’aquest febrer m’he adonat que el dia es va allargant i això vol dir que s’acosta la primavera i que amb ella, arribaràs tu. Hi ha dies que tinc por i d’altres que em sento forta i empoderada i que no em fa por absolutament res.

Però la veritat és que així, en general, penso poc en el part. Sé que passarà el que hagi de passar i que no està a les meves mans decidir com serà ni com naixeràs, per tant… em relaxo i gaudeixo de l’ara i l’aquí que és l’únic que puc fer. Si alguna cosa vaig aprendre amb el part per cesària de la teva germana Laia és que jo no controlo i per tant, m’abandono al que és.

No sempre tinc aquest centrament i aquesta visió tan zen del moment del teu naixement. Hi ha dies que tinc por del part, que em fa por el dolor, que em fa por tornar a passar per una experiència dolorosa físicament i emocionalment i a estones m’entra, literalment, el cangueli. Suposo que en el fons, és inevitable tenir dies així. En què no et sents ni prou forta, ni prou capaç, ni prou res per dur una filla al món. Per sort, hi ha més dies que llonganisses i n’hi ha d’altres en què no em preocupo gens, en què simplement, em dedico a ser feliç i a confiar. En la vida, en tu, en mi, en les persones amb qui ens recolzem… i respiro!

Tinc ganes de parlar-te del pare. Vull que sàpigues, Lua, que tens un pare fantàstic. És, sens dubte, l’home de la meva vida i sé que t’agradarà, que veuràs que és, com et dic, un pare excel.lent. Sóc feliç d’aquesta família que ell i jo hem creat, de tenir-vos, de ser quatre… crec que som un molt bon equip tots plegats. I la Laia… crec que no te’n puc dir res perquè ja ho saps tot: la sents a tothora perquè si una cosa no fa la Laia és callar, oi?! 😉 Et canta, et fa petons, t’imagina, fa veure que està embarassada, et pareix i un munt de coses més… Al matí, quan ens despertem i sents la seva veu, tu ja et bellugues. I això, a mi, em fa molt bona espina! Us imagino i m’agrada veure-us juntes.

Lua, encara ens queda un temps valuosíssim de gestació. Vull que sàpigues que pots gaudir-ne tant com vulguis, no tinguis pressa, hi haurà temps de veure’ns, conèixe’ns, jugar, abraçar-nos, tocar-nos… Ara neda dins meu, omple’t de tot el que et puc donar en aquest estat, capta tota l’energia que t’envio, gaudeix de cada inspiració meva quan penso “que feliç que sóc”… i vés creixent. Quan sigui l’hora, estaré també aquí, per tu, disponible i entregada, preparada per fer-te de mare també quan siguis fora del meu úter. La Laia ja t’ha preparat no sé quants regals pel dia que neixis. Els té guardadets per ensenyar-te’ls! 😉

Em pregunto com seràs; el nas, la cara, les mans, els cabells… Em pregunto si t’assemblaràs a la Laia quan era un nadó… Però no tinc pressa, puc esperar per saber tots els teus detalls, per saber com ets, princesa meva… Del que sí que no puc estar-me’n és d’estimar-te i saps que això ho faig des de molt abans de concebre’t.

T’estimo, petita meva.

La teva mare.