Pipí a sobre

4.9.2012

L’altre dia érem al parc i vaig veure, de cua d’ull, una mare amagada darrera una paperera. La seva filla, d’uns dos anys, s’havia fet pipí al damunt i ella intentava canviar-la amb penes i treballs perquè la nena no parava de moure’s. De moure’s i de plorar. Estava trista i la seva mare vaig sentir que li deia “tranquil·la, no passa res. Ara et canvio i ja estaràs seca un altre cop. No pateixis”. Però mentre deia aquestes paraules se la veia atabalada, agobiada, mirant a dreta i esquerra, intentant acabar ràpid i maleint aquell precís moment en què la seva filla s’havia quedat xopa de pipí.

Vaig sentir tendresa. Tendresa per aquella nena que encara no controlava esfínters i havia vist com el pipí anava cames avall, deixant-ho tot moll, i tendresa per aquella mare atabalada que no sabia gaire què fer ni què dir per calmar el plor desconsolat d’aquella nena. Una mare amb cara de preocupació, absolutament immersa en l’etapa de dir adéu al bolquer. És estiu i la nena tenia dos anys, “sembla que ha arribat l’hora”, em vaig imaginar que li devien haver dit més d’una vegada… Com tantes d’altres, que arribada la calor i els 24 mesos entren de ple en l’anomenada “operació bolquer” i més d’una i de dues vegades han de veure com el seu fill es fa pipí cames avall enmig dels llocs més inoportuns.

Jo també he viscut alguna escena d’aquestes. Potser per això vaig entendre tan bé aquella mirada de la mare, aquell atabalament, aquelles ganes de consolar la seva filla i dir-li “no passa res, ja n’aprendràs”… pensant alhora “que n’aprengui ràpid, si us plau”. La Laia va decidir un bon dia que no volia anar més amb bolquer, ni de dia ni de nit. Però malgrat que la decisió era seva, i malgrat dur-ho força bé, és inevitable que s’escapés algun pipí. I de tots… en recordo un. Un dels inoportuns, dels que et fan mirar a dreta i a esquerra i et fan pensar ben endins: “Merda, i ara què?”. Érem en una botiga, comprant plastilina. Érem en un dels passadissos triant tot el que volíem per fer treballs manuals a casa quan de sobte “mama, pipí”. M’anunciava que se l’estava fent a sobre. I no era dels petits. Ella tenia cara de “jo no volia” i recordo que li vaig dir: “tranquil·la, no te’l tallis, s’ha escapat, tranquil.la”. Va quedar un enorme bassal al mig del passadís. Vaig avisar una noia i em va dir “no passa res, ara ho frego”. Jo tenia la Laia xopa de pipí i cap recanvi a sobre. Era tot dins el cotxe i el cotxe al pàrquing de costat de la botiga. Havia de ser un moment, no havia de passar res de tot això i havíem d’arribar de seguida a casa altre cop. Però els meus plans i la realitat, no s’assemblaven!

La vaig agafar a coll, notant com em mullava també a mi i vaig veure una cua llarga per pagar. Vaig aguantar estoicament la cua, amb la Laia a coll, ja més calmada. Vaig pagar i vam anar al cotxe. En el fons, no havia passat res tan greu, però no havia estat gens agradable: ni per ella, ni per mi. M’havia sentit, suposo, també observada per tota aquella llarga cua que ho havia captat tot. Però un cop al cotxe vaig decidir que no deixaria que em tornés a passar. D’una banda duria sempre recanvis a sobre, i de l’altra, no permetria que m’importessin més les mirades dels altres que d’altra banda, qui sap si també em miraven amb tendresa, igual que jo mirava la dona del parc l’altre dia. Decidia deixar-me de sentir jutjada per gent que potser ni tan sols ho feia.

Potser per això, per haver-ho viscut, per saber que aquesta etapa s’acaba, per saber que un bon dia deixen de fer-se el pipí a sobre, per saber que no cal amoïnar-s’hi… m’hagués acostat a la dona de darrera de la paperera i li hagués dit el mateix que ella deia a la seva filla: “no passa res, tranquil·la. No pateixis”. I qui sap si, potser, només potser, s’hagués sentit una mica més acompanyada.

I tu, has viscut algun pipí o caca “inoportuns”?