Petits-grans plaers

3.5.2012

Hi ha plaers que són molt petits però alhora, infinits… no pel que duren sinó pel que signifiquen o pel que suposen. En tinc una llista llarga a la meva vida, i evidentment, també des que sóc mare. Avui, però, us volia parlar dels petits-grans plaers d’aquella etapa tan fusional, del primer temps del puerperi que sí, ara ja em queda molt lluny, però de tant en tant, m’agrada recordar-lo.

Per mi era un petit-gran plaer el temps de dutxar-me. Per qualsevol mortal no significa pràcticament res però per una mare que fa dos dies que ha parit i que té un koala al damunt durant pràcticament les 24 hores del dia, els cinc minuts que trigava en dutxar-me eren increïbles. Despullar-me i veure’m aquell cos, amb uns pits enormes que no paraven de rajar llet, amb una cicatriu que em feia mal… era tot un esdeveniment perquè encara no el reconeixia com a meu. Em sentia estranya en el meu propi cos però no era una sensació desagradable. Engegava l’aigua, sempre molt calenta, i tancava els ulls. Sentia plaer. Era com si l’aigua em renovés, em tragués part del cansament, part de les hores de son que em mancaven, part de l’estrès de la cesària,… i fes un parèntesi, una pausa, per recuperar forces i tornar a començar. És cert que moltes vegades parava l’aigua perquè em semblava haver sentit la Laia plorar, que tot sovint patia i anava més de pressa del que m’hauria agradat ensabonant-me perquè tenia por que ella es despertés i jo no fos al seu costat… Per aquest motiu, al principi, sempre em dutxava quan hi havia algú més a casa. Ell, la meva mare, una amiga… perquè així podia relaxar-me i aconseguir que aquells cinc minuts només fossin per mi.

En aquella època era un autèntic petit-gran plaer endormiscar-me mentre donava el pit. Recordo que ella començava a mamar i a mi m’entrava aquella sed ferotge que m’obligava a abocar-me a l’ampolla d’aigua però al cap d’una estoneta el que em venia era una son dolça que em feia posar més còmode encara i abandonar-me a un son plaent, reparador, reconfortant i extremadament agradable. El meu no solia durar més de vint minuts però em semblava haver dormit una eternitat…

Sempre ho ha estat, però recordo que els primers mesos era un plaer no petit sinó immens, trobar-me amb la meva tribu. Compartir les mateixes experiències, tenir vida social dins d’una vida de 24 hores dedicada a la nostra filla nadant en un puerperi desconegut que m’engolia. Saber que els dijous ens trobàvem, que rèiem fins a tenir mal de panxa i que qualsevol cosa que expliqués, elles ho entendrien, em semblava un plaer indescriptible… i encara m’ho sembla ara.

També ho eren algunes trucades llaaaaargues de telèfon. Sí… Recordo que moltes vegades, al matí, quan la Laia feia aquella nova migdiada sobre meu després d’haver deixat anar el mugró, sonava el telèfon i era la Mònica… o la trucava jo, és igual. A molts quilòmetres de distància, una mare que estava en la mateixa postura que jo, fent la mateixa “feina”… i parlàvem, o ploràvem, o rèiem i sobretot… ens recolzàvem. Era un plaer i a vegades la trucada durava tota la migdiada dels nostres fills… Viure el puerperi en companyia, poder-lo compartir amb altres dones en puerperi em va resultar un plaer indescriptible.

I finalment i no menys important… era un plaer saber-nos tres. Estar tots junts a casa, al vespre, o al matí, llevar-nos alhora. Saber-nos tres i abraçar-nos dos mentre ens dèiem a l’orella com n’érem de feliços en aquell nou estat. Abraçar-nos després de l’experiència més bèstia de les nostres vides i mentre ens adaptàvem a tenir una família, molt diferent del que érem i el que teníem abans de l’agost del 2009. Abraçar-nos i estimar-nos sabent la Laia a prop nostre, feliç i viva, era un dels plaers més profund i infinit que he viscut mai.