Perdona’m

5.10.2012

Moltes vegades segur que haureu sentit algú dient als seus fills “demana-li perdó!”. Dit així és una ordre, una obligació i el nen només pot optar entre dir-ho i per tant fer cas als seus pares o passar de tot i endur-se una bona bronca. Però encara que ho digui, no estarem segurs de si li ha sabut greu, si lamenta el que ha passat…  No sóc partidària de dir als nens que demanin perdó. Sóc partidària, en canvi, de què entenguin què significa, i perquè això passi, ens han de veure i sentir demanar perdó. El perdó ha de ser alguna cosa habitual a casa, al seu entorn. Hi ha adults que no demanen mai perdó, ni a la seva parella, ni a qui sigui que hagin pogut ofendre i molt menys als nens. Com si demanar perdó quan fem alguna cosa malament, quan ens equivoquem, o ferim encara que sigui amb la millor de les intencions sigui menystenir-nos. Com si fos una taca en l’expedient del nostre propi orgull.

Demanar perdó és sa, alliberador i cura a l’emissari i també al receptor. Però no es pot convertir en una paraula buida de significat: no el podem dir a tort i a dret cada vegada que fem alguna cosa malament pensant que dient-la, ja queda tot resolt. Quan diem de debò “perdona’m” hem de voler dir “em sap greu de debò, no tenia cap intenció de fer-te mal i intentaré que no torni a succeir” i realment, de veritat, hem d’intentar que allò no torni a passar. Quan al nostre fill li demanem perdó perquè hem gestionat molt malament una plorada de les seves, d’aquelles que treuen de polleguera, hem de fer que sàpiga que intentarem fer-ho millor la pròxima vegada. Que sàpiga que ens sap greu no haver-ho fet prou bé, perquè nosaltres som els pares, i malgrat que ens equivoquem a vegades, hem de continuar lluitant per millorar dia a dia. Si algun dia som els últims en anar-lo a recollir a l’escola i al nostre fill/a li sap greu, quan li demanem perdó, hem de realment intentar evitar que allò que l’ha ferit torni a succeir. No podem dir “perdona’m” i arribar tard cada dia. Perquè ni ho estarem dient de cor ni ell voldrà ja perdonar-nos. I entendrà, a més, que aquesta paraula no té ja cap significat, que és buida.

Últimament, que estic molt amb nens, sento tot sovint que demanen perdó, perquè els surt automàticament o perquè els animen a fer-ho. Però ho diuen perquè sí, com una cosa mecànica que “s’ha de dir després d’haver picat o mossegat”. I em pregunto si realment saben el que estan dient i el que significa. Em pregunto si alguna vegada els han demanat perdó a ells: no un altre nen després de picar-lo, sinó si ho han sentit a casa, si han entès, de debò, què vol dir i què implica el perdó.

Entenc que a vegades demanar perdó no és fàcil com tampoc ho és, a vegades, perdonar. Però és important, molt important, que transmetem tot això als nostres fills. I que ara que ells imiten tot el que fem, que observen tot el que diem i com ens comportem, prenguem consciència de com ens relacionem amb els altres adults del nostre entorn, també en relació al perdó. Aprofitem l’ocasió i mirem si som dels que perdonen o dels que no. Si som dels que demanen perdó o si ens pensem que mai tenim motius per demanar-lo. Si som dels que diem “perdona’m” a tort i a dret com si això ja hagués de resoldre-ho tot i sense parar atenció a tornar a fer mal la següent vegada… Prendre’n consciència serà bo per nosaltres, però també per ells.