Perdó? Algú ha perdut els papers…

30.4.2011

Tinc la sensació que l’abast de la crisi econòmica a Espanya és directament proporcional a l’augment de tonteries que diuen els polítics. Ho sento, però no m’he pogut estar d’escriure sobre unes, per mi, més que desafortunades declaracions del Ministre de Treball, Valeriano Gómez. Juraria que ha perdut els papers…

Llegeixo al diari La Vanguardia que el ministre va assegurar que per arribar a la conciliació entre la vida laboral i personal a Espanya, “tots” els nens s’haurien d’escolaritzar “immediatament” després de néixer. “Si hagués d’escollir una sola mesura per sobre de totes les altres per estimular la igualtat i, al mateix temps, l’eficiència de l’economia, la capacitat, la producció i la riquesa a mitjà i llarg termini, seria que tots els nens puguessin estar escolaritzats immediatament després del seu naixement”. No tinc paraules. Bé, sí que en tinc:

Una altra vegada, el que menys compte aquí són les necessitats més bàsiques, més primàries i essencials dels bebès. Què carai els expliques de l’eficiència de l’economia, de capacitat, producció i riquesa a mitjà i llarg termini? Els bebès volen estar amb les seves mares, sobretot, i també amb els seus pares. Si ja hi volen estar sempre, imagineu-vos quan acaben de néixer! Per favor… Crec que continuem ensopegant amb la mateixa pedra i que, altre cop, volem començar la casa per la teulada.

Senyor Gómez, els bebès necessiten a la seva mare. Pel contacte, pel vincle, per la llet, perquè és tot el que coneixen després de nou mesos dins el sí matern. Tot el que coneixen i tot el que anhelen. Els bebès, durant els seus primer mesos lluiten per, a fora de la panxa, aconseguir el confort, la seguretat i el contacte de què gaudien quan eren dins sense haver de fer cap mena d’esforç, amb totes les necessitats de temperatura, alimentació, etc cobertes. Suposo que si els bebès naixessin parlant i caminant, just després d’haver escoltat aquestes declaracions s’haurien organitzat per escriure lemes en contra a sobre de llençols i pancartes, i sortir al carrer en massa, per reclamar que ells, el que necessiten, no és entrar en una escola bressol després de néixer.

Però clar, és que la qüestió aquí no és el que necessiten els bebès i els homes i dones que acabaran sent, sinó què necessita la societat d’ells. Què espera que facin un bon dia ells, però sobretot, els seus pares i mares. Mares que, evidentment, haurien de tornar a treballar què, l’endemà de parir? Uau, així s’estalviarien de pagar-nos la baixa maternal, oi? Bingo! Si creiem que a la conciliació i a la igualtat s’hi pot arribar d’aquesta manera, crec que no pararem de fracassar una i altra vegada. Perquè, a la meva manera d’entendre, estem enfocant contínuament el punt equivocat.

Potser això que va dir el Sr.Gómez és només una idea que mai arribarà a materialitzar-se (espero). Però el simple fet que l’hagi deixat anar així, en veu alta, públicament, davant de no sé quants micros i periodistes, em preocupa. Potser amb tant atur i tants problemes que deu tenir sobre la taula, ha perdut els papers. Però carai, que els busqui! Fan tant mal, declaracions com aquestes…

Una societat que no respecta els seus bebès, és una societat que no es respecta a sí mateixa i això… encara em preocupa més.