Per què només a mi?

18.4.2012

Quantes vegades he sentit mares que diuen: “les marranades fortes només me les fa a mi” o “quan hi ha el seu pare això no ho fa mai, només quan hi sóc jo”, o “a casa dels avis em diuen que és un sol, però quan el vaig a buscar, em munta uns pollastres…! Amb les ganes que tinc de veure’l…” El sentiment associat a aquestes frases normalment és el de frustració, el d’impotència i alhora, tristesa de veure que el nostre fill ens tracta una mica pitjor que a la resta.

Us proposo que hi donem una altra mirada:

La vostra parella arriba a casa cansat i potser molest per alguna cosa que ha passat a la feina. Al cap d’una estona li surt un estirabot, un comentari fora de lloc o com vulgarment es diu: un “moc”. Li parem els peus i hi afegeix: “ho sento, perdona… és que estic agobiat, he tingut un dia horrible”. Podem canviar les tornes i adonar-nos que això podria passar justament a la inversa; ser nosaltres les que arribem a casa o que no n’hem sortit de tot el dia, que estem cansades, una mica moixes pel que sigui i a la mínima que hi ha alguna cosa que ens molesta més del compte, pam! Llancem un moc, un estirabot, una frase borde i impertinent que el nostre interlocutor no es mereixia en absolut. Ens para els peus i demanem perdó. Ens situem i intentem retrobar-nos.

Això, també d’adults, ens pot passar tot sovint amb la nostra mare. A la sogra no serem capaços de dir-li segons què però a la mare, li etzibarem un comentari amb un to que probablement no faríem servir amb ningú altre. I per què? Per què parlem a vegades d’aquesta manera, amb un to que no pertoca, amb unes paraules que segurament podríem canviar per d’altres de més amables… justament amb els de casa? Doncs precisament perquè són els que més estimem i molt probablement els que més i millor podran perdonar aquestes patinades nostres.

I aquell nen? Per què plora i crida només quan hi ha la mare? Perquè ella és qui més s’estima i per tant, amb qui hi té més confiança, amb qui es pot deixar anar, amb qui pot mostrar la seva part més fosca esperant que també se l’estimi, malgrat tot. Ser la persona de més confiança d’algú és preciós però també té aquestes coses; en reps la cara més amable, la més dolça i més preciosa però també en coneixes l’altre pol; l’oposat, el més aspre. I és normal… perquè tenim moltes cares, moltes emocions, moltes parts que es veuen i d’altres que queden amagades, que només som capaços de deixar anar, d’abandonar-nos de debò si qui tenim a davant és dels que sabem que no marxaran per cames.

I les mares, en la seva gran majoria, no marxen. Es queden, entomant la plorada monumental a la porta de l’escola, acollint l’emprenyada que gairebé no entenen després de recollir-los de casa dels avis, suportant un estirabot absolutament fora de lloc perquè està cansat i enfadat de no haver-la vist durant bona part del dia…

Que ens mostrin la seva part més fosca “només” a nosaltres no hauria de saber-nos greu. Ens estan dient moltes coses amb aquest acte. Potser no ens agrada, ho entenc… no és fàcil acompanyar aquestes cares amargues… però és necessari. Perquè els nostres fills també tenen aquestes parts menys agradables i perquè han de treure-les, vomitar-les no com volen, sinó com poden… i hi hem de ser, per explicar-los com gestionar la tristesa, la ràbia o el cansament després d’un dia llarg i ple de traves. Sense jutjar, sense castigar, sense culpar… entenent que només si sent que estem disponibles i que acollim la seva “dark side” podrà començar a gestionar-la d’una altra manera.

O sigui que quan et preguntis “per què només amb mi?”, respon-te “Perquè m’està dient que m’estima i ara només cal que sàpiga que hi sóc i que aprengui a dir-m’ho d’una altra manera”.