Per què no pregunteu abans?

8.11.2011

Aquests dies de vacances m’he trobat amb una situació que, sense voler-ho, s’ha repetit massa vegades. Inevitablement, hem anat més a menjar a fora, o a fer el vermut, o a prendre algo i ens hem trobat amb situacions que m’han fet posar el llum d’alerta. Segur que si teniu fills, heu viscut alguna cosa semblant. Gairebé a tots els llocs on hem anat a menjar fora, de sobte, s’ha acostat el cambrer o la propietària o el quisigui de turno d’aquell local portant un xupa-xup o una piruleta per a la Laia. Ella, que fins aquestes vacances no sabia què era un caramel perquè nosaltres no en mengem i perquè, simplement, no cal, no acabava d’entendre per què aquella persona que no havia vist en sa vida li donava una cosa embolicada i enganxada a un pal.

Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és, senyors i senyores que oferiu el que us sembla als nostres fills: Per què no pregunteu abans? Tant costa? Ja sé que ho feu com un acte de bona voluntat, amb totes les bones intencions del món, amb ànim de caure-li millor o de fer-la contenta. Però de debò, no cal. Ja està contenta sense haver de menjar cap piruleta. I no és que la piruleta en qüestió sigui un pecat, sinó que primera; els nens tan petits no haurien de menjar caramels. En segon lloc, pot ser un motiu de conflicte; els pares creuen que en aquell moment no ha de menjar allò perquè estàs a punt de sopar o pel que sigui i pam, ja se’t posa a plorar i tens batalla al canto. Una batalla absolutament innecessària, no cal dir-ho. I en tercer lloc i més important: hi ha nens que hi són al·lèrgics i d’altres intolerants. Hi ha nens a qui menjar un simple caramel els pot dur directament a l’hospital. De fet, cada vegada en són més, per tant: no és millor preguntar als pares primer si creuen convenient que se’ls ofereixi un caramel?

El cas més molest per mi va ser un dia que en un restaurant, de sobte apareix la senyora propietària i li dóna a la Laia un Danonino. Apa, iogurt al canto i sense preguntar-nos a nosaltres si el volíem. Jo sóc intolerant a la lactosa i la Laia, de moment, no, però podria ser-ne. Vaig estar a punt de dir-li: “Hola? Em dic Míriam i sóc la mare d’aquesta nena, i ell, és el Marc i n’és el pare”, perquè vaig tenir l’absoluta sensació que érem invisibles. No es va preguntar, aquesta dona, que si no demanàvem cap làctic per a la Laia després de dinar era precisament perquè no en vol? Sí, encara que sembli estrany, no li agraden. No li agraden els làctics ni els caramels que just després d’obrir-los i xupar-los un moment, els abandona en qualsevol lloc amb total desinterès. De fet, l’únic dolç que li agrada és la xocolata negra (per què serà?). Però quan va veure aquell potet va posar ulls de “ah, val” i la dona ja li havia obert. Amb una cullerada en va tenir prou i acte seguit va dir: “papa, per tu!”.

De tots els llocs vaig sortir amb la sensació que havia d’haver dit alguna cosa. Sense tallar el rotllo a la Laia (que ella no en tenia cap culpa), dir-los després a tots els homes i dones carregats de bones intencions “el proper cop, pregunteu-ho abans als pares perquè potser creiem que no és un bon moment per menjar un caramel, o perquè hi ha nens al·lèrgics a qui un caramel pot significar un problema amb majúscules”. Però m’enganxaven desprevinguda, amb la guàrdia baixa, sense ganes de discutir i els deixava fer. I després me’n penedia. De no haver dit res, perquè potser dir-ho, els hagués fet posar una mica de consciència en aquell acte absolutament mecànic que fan alguns d’oferir caramels als nens. Repeteixo: no cal.

I vaig pensar en la Sílvia i la vaig entendre més que mai. La Sílvia, que sovint visita aquest blog i que també en té un per explicar les dificultats i experiències amb l’al·lèrgia del seu fill. En aquest post explicava una de les tantes situacions que deu haver viscut amb els oferiments desinteressats. Ho sento Sílvia, el proper cop faré pedagogia.