Per què no m'ho dèieu?

6.9.2012

Aquest estiu, fent una entrevista a una noia per l’espai TENIR FILLS d’El Matí de Catalunya Ràdio, vaig preguntar-li com vivia la maternitat. De sobte em va dir: “Suposo que els meus amics tenien por de semblar nyonyos o cursis i no em deien gaire que això era increïble i quan vaig adoptar la meva filla els vaig dir: “Com és que no m’ho dèieu més?!”. En aquell moment vaig pensar que sí, que és veritat, que a mi també m’ha passat de no voler atabalar les meves amigues o amics explicant-los com em sento amb això de la maternitat… Suposo que per això vaig crear aquest blog, per no inflar-los el cap i perquè se sentissin lliures de llegir-me o no.

Però entrevistant aquella noia vaig pensar que faria un post per dir que sí, que assumeixo el risc de ser nyonya i cursi avui i tots els dies que convingui. Per dir que jo moltes vegades he pensat: “però com és que hi ha gent que no té fills si és el més fantàstic que hi ha a la vida?” i tot i que sé que molta gent no els voldria ni en pintura, i que jo sempre he defensat que tenir fills NO és obligatori i que no s’han de tenir mai de la vida si no es desitgen profundament, he de dir que hi ha estones que sóc tan feliç sent mare, que criadaria als quatre vents: “PER FAVOR…! QUE AIXÒ NINGÚ S’HO PERDI!!! ÉS ABSOLUTAMENT GENIAL!!!” i sí, ho sé, em prendrien per boja, i cursi, i nyonya…

“Ui, però tenir fills és molt cansat, i a més, fa patir, i a més és difícil, i els nens es posen malalts i hi ha coses que has de deixar de fer, i has de pensar sempre en una altra personeta, i a vegades agobien, i la vida et canvia, i..” I jo els diria: “Sí… i què?! Ni tan sols així voldria perdre-m’ho per res del món” Perquè encara que les coses es compliquin a èpoques, encara que hi hagi dies que t’escaparies corrents perquè no pots més, encara que a estones necessitaries que tingués un botonet per poder desconnectar aquell fill que et demanda tant i et necessita tant… per mi cada minut em val la pena. Fins i tot els que em demostren que em queda molt per aprendre a ser mare. Fins i tot els que em demostren que tinc menys paciència de la que voldria. Fins i tot els minuts eterns i terribles que he patit per ella quan li ha passat alguna cosa em valen la pena. Perquè en cada un d’ells he après alguna cosa, o l’he estimada més, o m’he conegut una mica més a mi, o m’ha fet reflexionar una mica més sobre algun tema que no tenia ni tan sols integrat, o perquè m’ha fet entendre, o perquè m’ha fet més humil….

Ser mare és increïble perquè per fi deixes de mirar-te el melic. Sí, sí, per fi. Perquè quan tens un fill no pots estar per tonteries… Perquè és una oportunitat que, si ho permets, et pot obrir la ment de bat a bat, o fins i tot parar-la per aconseguir només sentir. Sentir la profunditat i la connexió bestial amb la vida que és això de ser mare i pare, i sentir que has ampliat molt més el cercle, la mirada, i sobretot… l’amor. Perquè l’amor agafa una altra dimensió i et sacseja tant per dins, quan el sents amb aquella força, que ni tan sols sabent que des d’ara hi perdries molt més que abans si això tan magnífic es trenqués, voldries renunciar-hi.

Dones i homes que no teniu fills i que us pregunteu si tenir-los val la pena: no en tingueu cap dubte, definitivament val la pena. I si els voleu però teniu por, o no les teniu totes, o us fa dubtar alguna cosa jo us diria… Si els desitgeu profundament, que ni el moment actual, ni la por, ni els dubtes, ni el que digui la gent us desviï del que sent el vostre cor a l’hora d’anar a la recerca d’aquest fill. No sé quines han estat les vostres vides però us asseguro ara que serà el millor que haureu fet mai fins ara. I afegiria: si esteu disposats a créixer, a viure la maternitat i la paternitat conscientment, si esteu disposats a aprendre de tot allò que us ensenyarà el vostre fill, si esteu disposats a entendre i evolucionar… serà el millor que haureu fet mai sense cap mena de dubte. Hi poso la mà al foc i segur que no em cremo!

Ja no em podreu dir mai que no us ho havia advertit! 😉