Per què molesta tant la criança amb vincle?

Per què molesta tant la criança amb vincle? Per què?

Recordo quan la meva mare estava embarassada del meu germà. Jo tenia 15 anys. La veia gaudir amb la seva panxa. Se la tocava, li cantava, li parlava…

Al novembre va néixer i la veia bressolar-lo, passejar-lo, cantar-li, alletar-lo… La veia gaudir criant. ELS veia gaudir estimant-lo sense objeccions, sense mitges tintes, sense ambivalències.

Ell va anar creixent i en la meva ment adolescent apareixien coses com “li deixen fer el que vol”, “és un mimat”… no acabava d’entendre per què el tenien tan en compte amb lo petitó que era.

En aquella època jo portava un rebot important: havien nascut germans a les dues cases dels meus pares. El meu pare tenia 2 fills i la meva mare 1 i jo estava al mig i tot el dia envoltada de nadons. A estones m’encantava i a estones volia fugir sense mirar enrere.

Estava remoguda a més no poder. Estar tantes hores amb nens tan petits em feia ressonar dins meu la meva pròpia infantesa. El que havia tingut i el que no.

Vaig créixer i vaig viure el meu procés de catarsi en què t’enfonses i al final, tornes a néixer i llavors ho vaig entendre tot: era gelosia. El que sentia quan deia aquestes coses de “és un mimat, li deixen fer tot el que vol” era només això, gelosia.

Només i tant, perquè el que arriba a fer patir la gelosia només ho sap la gent que n’ha viscuda. I vaig començar a fer les paus amb tot. Amb el que jo havia tingut i amb el que ell havia tingut: 15 anys més tard, absolutament amb tot diferent, el moment, les persones, la consciència. Els vaig perdonar i em vaig perdonar a mi mateixa per tanta gelosia i per tanta culpa.

Avui el meu germà és un home. Jove, però un home que als seus 23 anys va decidir conscientment tenir a la seva filla. Un home que és un pare fantàstic i que no té cap problema en entregar-se a la seva filla sense objeccions ni mitges tintes. Li surt de dins. No necessita llegir llibres sobre el tema perquè criar amb respecte és el que li surt espontàniament. Respectar-la des del més profund i atendre les seves necessitats deixant, molt sovint, les seves pròpies perquè ara, la seva filla passa per davant de tot perquè és petita i perquè el necessita.

I em vaig adonar que no van criar a un mimat sinó que van criar amb vincle segur i amb respecte.

Que van criar amb la confiança que estaven fent el que el seu fill mereixia i necessitava. El que jo als 15 anys vaig anomenar “els pren el pèl” era “el tenen en compte i cedeixen en les coses que no tenen cap importància i que, en canvi, fan la diferència per a aquest nen petit que necessita saber que pot prendre decisions”.

Vaig tenir una classe magistral durant dies i anys a casa, davant dels meus nassos, sense saber-ho. De vincle segur, de respecte, de gestió respectuós dels conflictes emocionals fossin els que fossin…

Jo no en tenia ni idea, no estava madura per valorar-ho, veure-ho, entendre-ho. Com un nen petit d’un any que no està madur per caminar i triga encara un temps. I un dia me’n vaig adonar i tot va encaixar: la gelosia, el que jo sentia i deia, el que ells feien…

Per això no m’estranya que siguin tants els que critiquen tan a la lleugera aquest tipus de criança respectuosa amb els fills. És molt possible, molt possible, que el que veuen els remogui de tal manera que no puguin fer res més que jutjar i criticar-lo. Perquè ells no ho van tenir i això, encara que no se n’adonin, fa mal en un lloc molt profund.

Perquè d’alguna manera enyorem aquest ser un amb la mare, això que potser només vivim al ventre matern, i veure-ho en altres, veure aquest vincle entre una mare i un nadó, un pare i un nadó, remou i de quina manera.

Si no s’ha fet les paus amb el propi passat i s’ha posat tot al seu lloc, i s’han plorat i curat les ferides, fa mal.

És sempre més fàcil criticar i jutjar que no pas reconèixer i plorar. Sempre. Per submergir-se en un mateix i en la nostra arribada a aquest món es necessita ser valent per VEURE, reconèixer, entendre, plorar, perdonar…

Que els que et critiquen no et facin desistir del teu afany d’estimar i respectar al teu fill. Es necessita paciència perquè això és un camí de llarg recorregut. Però més tard o més d’hora, el temps et donarà la raó i tant de bo siguin prou valents com per reconèixer que es van equivocar jutjan-te.