Per què insisteixo?

La gent que em coneix o els que m’han vist en alguna xerrada o algun taller saben que sóc molt insistent en un tema, el de la respiració. Just abans de Nadal vaig fer el vídeo “RESPIRA”, però ara tenia ganes d’explicar-vos per què hi insisteixo tant si, en el fons, tots respirem tot el dia. Perquè a banda, crec que és, de tots i de llarg, el millor consell que us puc donar.

És cert. Si no respiréssim hauríem mort, per tant, pot semblar absurd dir a la gent que respiri. Quan parlo de respirar vull dir posar consciència en l’acte de respirar. Adonar-nos com respirem primer. Si fem respiracions sobretot abdominals o més aviat toràciques, si les fem curtes o llargues, si tenim un ritme frenètic d’entrada i sortida d’aire o respirem tranquil.lament. Fer aquest acte (posar-hi consciència), ens donarà molta informació de com estem. De quin nivell d’estrès portem a damunt.

I per què és important això i què té a veure amb la maternitat/paternitat? Doncs perquè l’estrès no és gens bon amic de la criança. Els nens porten molt malament que els seus pares vagin estressats i encara més malament que els estressem a ells, cosa (de fet) inevitable quan anem amb el coet al cul. I és taaaan freqüent veure pares i mares estressats! És tan freqüent veure nens passats de voltes!

Però més enllà d’això és important respirar bé per saber com estem. Quan poso consciència a la respiració m’obligo a parar. Si poso consciència a respirar la ment deixa de pensar en el que estés ocupada i es dedica a observar com entra i surt l’aire. I què passa quan parem la ment un moment i també el cos? Doncs pot passar de tot. Pot passar que sentim encara més neguit o que, de cop, comencem a relaxar-nos.

Sobretot, el que pot passar si anem parant cada dia una estoneta, encara que només siguin 5 minuts, és que anirem veient com estem. A mi em pot semblar que els nens em desborden, que crido perquè ells em posen nerviosa, que es porten molt malament i em treuen de polleguera. Però potser quan paro i m’escolto, m’adono que el que sento no és tan la sensació d’estar enfadada amb els meus fills sinó la sensació d’estar molt cansada. I potser m’adono que el que passa en realitat és que no tinc gens d’ajuda, que no tinc tribu que em sostingui, que estic massa sola i que em sento desbordada criant tan esgotada sola.

És important saber de veritat com estem, i no ho podem saber si no parem. El dia a dia és tan frenètic que sovint quan ens pregunten “com estàs” no sabem què dir, perquè en realitat no en tenim ni idea o diem “bé”, per dir alguna cosa. Costa molt estar centrat i connectat amb els fills de veritat, quan anem amb un ritme per damunt de les nostres possibilitats. Quan anem a tope i acabem el dia pensant “no he tingut ni un segon per mi”, o “no hem pogut ni creuar dues paraules amb la parella”, o “he fet córrer tot el dia als nens, no hem pogut ni jugar traquils, avui”. Aquest no és el ritme natural dels nens però tampoc és el nostre.

No fem natural el que no ho és. L’estrés NO és natural i no és bo, ni per nosaltres ni per ells. Prenem consciència, adonem-nos de fins a quin punt ens afecta i procurem, poc a poc, anar tenint espais de no-estrés, espais per parar i respirar.

I potser, qui sap, el silenci ens parla i ens diu, potser, que hem de canviar algunes coses, o que hem de descansar més, o que hem de demanar ajuda, o que… qui sap! El que està clar és que amb tant soroll no podem escoltar. Amb tant xivarri no podem sentir res, tampoc el que ens diuen el cos o el cor.

Per això insisteixo tant en respirar, perquè ens connecta amb el que és essencial. I per cert, crec que aquest és, de tots i de llarg, el millor consell que us puc donar.

Pels que no heu vist el vídeo, us convido a parar 2 minuts i mig.