Per què etiquetem tant els nens?

És una cosa que fem molt sovint: posar etiquetes. A tot i a tothom. I els nens no se n’escapen; ni els nens ni tampoc, els seus pares i mares.

Hi ha tantes etiquetes per als nens… mimats, consentits, ganduls, moguts, terratrèmols, i podria seguir fins a l’infinit. Per això he volgut fer aquest vídeo, per prendre consciència del que suposen les etiquetes i de com s’equivoquen.

Molesta tant quan et pengen una etiqueta… com si fossis això i res més. Com si sabessin com ets… i de vegades no. Moltes vegades les etiquetes per l’únic que serveixen és per segmentar, simplificar i fer mal. Perquè fan mal.

Etiquetem comportaments fent l’etiqueta extensiva a com és la persona.

I a més queden gravades. Quants de vosaltres no recordeu les etiquetes que us havien penjat a la vostra infància? Però és que a més, moltes de les etiquetes que es pengen als nens petits descriuen coses absolutament normals.

Per exemple: “El Pere és un emmarat”. I estem parlant d’un nen de 8 mesos que només té ulls per a la mare. Obvi. El tema no és que es descrigui una situació absolutament normal sense més, sinó que normalment, quan es penja una etiqueta es fa amb rintintín. En mode, moltes vegades, despectiu.

I el nen ho escolta, i la mare ho escolta i potser es pregunta si això és normal, si és que ella està fent una cosa que no hauria de fer, i un llarg etcètera.

Deixem d’etiquetar-ho tot. No cal. Viurem més tranquils, més relaxats i ens sentirem menys jutjats. Nosaltres i els nostres fills.

Per cert, per si no vas veure el vídeo de nens emmarats, aquí el tens:

I a tu, quines etiquetes et van penjar quan eres petit/a?