Per l’existència

La Ramona tenia 67 anys i un càncer que la matava. Els metges li havien dit que en tenia al pulmó dret i també als ossos i que el pronòstic més que dolent, era fatal. Tot i així, ella sempre havia sentit a dir a la seva mare que no mata el mal sinó l’hora i ella, la Ramona, estava convençuda que si havia de morir ara, tant era que el motiu fos un càncer o un accident d’autobús: li havia arribat l’hora i punt. Ella ho tenia claríssim i malgrat que semblava que a l’hospital encara volien fer-li mil coses perquè es mig recuperés, ella sabia que d’aquesta, no se’n sortiria. El seu fill Josep li deia que fes el favor de no abandonar-se a la malaltia, que havia de lluitar, que encara era jove i que l’actitud, en aquests casos, era fonamental. Quan li deia aquestes coses, a la Ramona se li trencava el cor, perquè no podia deixar de pensar que quan ella morís, el seu fill quedaria abatut i ella ja no hi seria per ajudar-lo. Això era el que li sabia més greu de tot. Això i no veure créixer el seu net Nil, d’un any i mig, que era la nineta dels seus ulls. Quan el Josep li deia que lluités, ella per dins pensava “és que jo no vull lluitar contra res… ja m’està bé anar-me’n” però per fora feia veure que encara tenia una mica de ganes de viure. Ho feia per ell, perquè no podia suportar veure’l desanimat. I perquè havia comprovat que si ella feia bona cara, ell estava més content.

Estirada al llit d’hospital, només podia pensar en casa seva, en les seves coses… “deixeu-m’hi tornar” suplicava als metges i al Josep cada vegada que li parlava d’una nova prova. Però aquell dilluns tot va canviar. Havien arribat els resultats d’una última placa i analítica i la cara del metge parlava sola. Era una cara de “ja no hi ha res a fer. Pot anar-se’n”. “Finiquitaven” el seu cas, el tancaven. Li donaven ja el permís per marxar, si volia. La cara del Dr.Beltran, trist per no poder ajudar a una dona a qui ell considerava encara massa jove, contrastava amb la de la Ramona, que havia vist la manera de passar els últims dies a casa seva, amb tot allò que enyorava. El Josep no ho veia clar, patia massa… Patia tant que havia perdut la claredat. La possibilitat de quedar-se sense mare l’aterrava perquè d’alguna manera, era tot el lligam que li quedava amb la seva “antiga” família. Antiga perquè ara en tenia una altra, la “nova”, amb la seva dona i el Nil. Tenia por i d’alguna manera, era com si es tornés a sentir petit enroscat entre les cames i les faldilles de la seva mare quan encara vivien al poble. No es feia la idea de què ella havia començat a anar-se’n. No podia.

Finalment la Diana, la dona del Josep, li va posar llum on ell només veia foscor i li va fer entendre que la seva mare mereixia acabar els seus dies on ella volia: a casa. Dimecres mateix la traslladaven amb ambulància. Van haver de contractar una infermera unes hores cada dia i el Josep, provisionalment, es va instal.lar allà, al seu costat, per assegurar-se que no li faltés de res i perquè algú havia de donar-li els calmants les hores que la infermera no hi era…

Al cap d’unes hores d’estar estirada ja al seu llit de sempre, la Ramona finalment es va poder relaxar. Sentir l’olor de casa, veure les seves fotos, les seves coses… notar el tacte dels seus llençols… Tot la duia a sentir aquell punt de comoditat que no havia aconseguit cap dia dels que havia passat a l’hospital. A la seva manera i malgrat tot, a casa finalment podia ser feliç i també, evidentment, podia tornar a ser ella. Sentir-se ella tot i la malaltia.

A les 21h de la nit el Josep li va donar els calmants que tocaven. Els hi va acostar juntament amb un got d’aigua. La va mirar mentre s’empassava les pastilles i la va veure prima i dèbil amb les galtes mig enfonsades… Per primera vegada la va veure vella i la imatge el va fer empal·lidir. Quan ella li va tornar el got i li va dir “gràcies”, ell es va girar corrents i no va poder ni pronunciar el cordial “de res” perquè tenia un nus immens a la gola que l’impedia parlar. Va sortir corrents de l’habitació i va fer veure que anava a la cuina a enllestir alguna cosa, però es va aturar al mig del menjador. Va tancar els ulls i es va preguntar si tindria forces per suportar el que ja era del tot inevitable.

La Ramona es va despertar de sobte, a les quatre de la matinada i va obrir uns ulls com unes taronges. Suava i sentia una excitació interna com nova. Tenia pressa, molta pressa, com si no pugués esperar i va començar a cridar: “Josep! Josep, vine!”. Ell la va sentir de seguida i va témer el pitjor. Va saltar del llit i en un moment va ser al seu costat, descalç, amb calçotets i una samarreta.

“T’he d’explicar una cosa!” li va dir la Ramona com si no hi hagués temps de res…

“Tranquil.la mare, tu dorm, ja parlarem demà, ara descansa”

“No, Josep, no vull descansar! Vull parlar amb tu! T’he d’explicar una cosa… és molt important, no puc anar-me’n si no t’ho explico”

“Però és que no te n’has d’anar mare!” – Aleshores ella li va clavar la mateixa mirada que li havia fet al llarg de la vida cada vegada que ell no havia estat a l’alçada.

“Fes el favor, Josep. Calla i deixa’m parlar”. Ell es va sentir petit i estúpid fent veure que no era obvi que ella no duraria gaire. Va callar i es va asseure al seu costat.

“Abans que nasquessis, el teu pare i jo vam tenir una filla” a la Ramona se li trencava la veu i feia pauses llargues entre paraules. No perquè necessités pensar-les sinó perquè era com si estiguessin encallades, o rovellades, com si els costés sortir. Ell no va dir res i ella finalment va poder continuar: “es deia Anna”. Els ulls d’aquella dona de 67 anys a punt de morir van omplir-se de llàgrimes. Eren llàgrimes velles, de les guardades durant anys en un armari dels que no es toquen i que es van carregant de pols, i més pols, i més pols… fins que algun despistat l’obre i s’espanta.

“El teu pare i jo teníem moltes ganes de tenir fills i em vaig quedar en estat al cap de poc de buscar-ho. No sabíem què era, en aquella època no es feien ecografies. Només sabíem que es diria Anna si era nena i que es diria Josep si era nen. Vaig tenir un embaràs fantàstic, em vaig trobar molt bé. El teu pare estava encantat i no parava de tocar-me la panxa. Tot anava bé, tot! Fins aquell dia. El que se suposava que havia de ser el més fantàstic de la nostra vida va ser el més terrible. El part va ser més fàcil del que m’esperava i de seguida vaig tenir l’Anna amb mi. Me la van prendre un moment i al cap de poc ja la tornava a tenir als braços… Era preciosa la teva germana, Josep… Jo estava molt contenta i el teu pare també, però al cap d’una estona em va començar a estranyar que no em busqués el pit… No volia mamar, com si estigués massa adormida. Respirava bé, però no sé com explicar-t’ho, jo sabia que en passava alguna. Vam avisar als metges i ens van dir que es devia haver cansat del part, que ja mamaria. Jo estava molt xafada; feia hores que no dormíem i entre els punts i tot plegat, quan em van dir que no em preocupés em vaig adormir de seguida. Al cap d’una estona no sé per què em vaig despertar sobresaltada… Encara tenia l’Anna amb mi però de sobte, ja no respirava. La vaig sacsejar, vaig cridar el teu pare, tothom es va posar en marxa però l’Anna ja era morta. Havia mort qui sap si en aquell moment o uns minuts abans, no ho vam saber mai… Se la van endur corrents i ja no me la van tornar mai més. El teu pare sí que la va tornar a veure però a mi no em van deixar, van dir que seria millor per mi, que el trauma costaria menys de passar si ja no me’n tornaven el cadàver. Jo no podia ni pensar, només plorava i cridava, com una boja… No em podia creure el que estava passant ni aquell dia ni els que van venir després.

Aquest càncer no és res comparat amb el que vam passar jo i el teu pare, Josep. Creu-me… allò va ser infinitament pitjor… I més en aquella època. Ningú volia parlar-ne. Al poble em miraven amb cara de pena però feien veure que no havia passat res. Algú es va atrevir a dir-me que ja en tindria d’altres, de fills, i gairebé li escupo a la cara! Els que van venir després van ser els pijors anys de la meva vida. El teu pare va fer creu i ratlla al tema, com si res hagués passat. No volia parlar-ne o no podia, no ho sé. I jo em vaig anar tancant, vivint el dolor i el meu dol absolutament sola. 4 anys vaig trigar a voler tornar a parlar de nens i al cap de cinc mesos més, em tornava a quedar embarassada… de tu. Vaig ser tan feliç… i alhora vaig passar tanta por…!”

“Per què no m’ho havies explicat mai abans això, mare?”

“Perquè el teu pare no en volia ni sentir a parlar. Jo sempre li deia que érem quatre i ell em deia que no, que érem tres. Això, vulguis que no, amb el pas dels anys, ens va anar separant. Fa dos anys, quan el teu pare va morir, just abans d’anar-se’n saps què em va dir? “Perdona’m”. Jo sabia a què es referia i ell sabia que jo ho sabia. No hi havia confusió possible. I sí, el vaig perdonar. Cadascú viu el dol com pot i no com vol, i ell i jo teníem maneres molt diferents de viure’l… T’explico tot això perquè fa uns mesos que no puc parar de pensar en l’Anna. Ho he fet tota la vida. Cada any he celebrat, d’alguna manera, el seu aniversari. Cada any he pensat quants anys faria, i m’he imaginat si tindria fills d’haver sobreviscut o si seria arquitecta… No hi ha hagut ni un sol dia que en algun moment o altre no hagi pensat en ella. En ella i en tu.

Sé que tu no vols parlar-ne tampoc, però m’estic morint i ho saps. M’estic morint i, francament Josep, vull fer-ho. I vull fer-ho amb tu. Vull poder-me morir tranquil.la i saber que em permets que me’n vagi. Jo ja en tinc prou, de debò, no em cal viure més. Estic orgullosa de tu i de la teva família, sé que estareu bé. Ets un gran home i t’estimo més del que mai t’he arribat a demostrar. He viscut el que havia de viure i gairebé no em penedeixo de res… Només de dues coses: de no haver-me despertat a temps el dia que va morir l’Anna i haver-hi pogut fer alguna cosa, i de no haver passat prou temps amb tu quan eres petit. Josep, recorda que el que no facis ara amb el Nil ja mai més podràs fer-ho: de les abraçades que no li donis, de les hores que no passis al seu costat, dels moments que et reclami i tu pel que sigui no vulguis atendre’l, te’n penediràs tota la vida. Tota. Entrega’t al Nil sense por, és el millor que pots fer per ell i en el fons, també per tu.

T’estimo Josep, i m’ha agradat moltíssim passar bona part de la meva vida a prop teu… però ara… vull que deixis que me’n vagi perquè ha arribat l’hora que pugui estar també al costat de l’Anna. Sé que em vindrà a buscar, ho sé. Hi somio cada nit des de fa unes setmanes. Somio que la veig i que l’abraço. Somio que estic amb la meva filla i que finalment, puc descansar en pau.

Si t’explico tot això és perquè et quedis tranquil amb la meva mort i sobretot, perquè tenia molta por de què si no t’ho explicava, l’existència de l’Anna se n’hagués anat amb mi per sempre. I has de saber que nosaltres, la nostra família, sempre vam ser quatre. Encara que el teu pare no volgués reconèixer-ho mai, encara que el dolor fos tan gran que no volguéssim o poguéssim fer-la més present… l’Anna va ser i sempre serà la teva germana. La teva germana gran que va morir poc després de néixer. Vull que la tinguis present perquè això és part de la nostra història.”

La Ramona semblava més lúcida del que mai ho havia estat. El Josep no sabia què dir, estava absolutament perplex mirant i escoltant la seva mare que, en aquells moments, semblava la dona més sàvia i entranyable que mai havia vist. En algun moment es va sentir atabalat i no va saber si era de l’ensurt de llevar-se de cop a les quatre de la matinada, o del que acabava de sentir, que l’havia colpit massa.

“Tinc sed… Em pots donar aigua?”

Ell li va acostar el got i va veure que per la galta li baixava l’enèssima llàgrima. Hi va acostar la mà i va eixugar-la. Va tornar el got damunt la taula. Sabia que havia de dir-li alguna cosa però no sabia què… De sobte, va respirar profundament i va dir “em sap greu mare… em sap greu… tot” i la va abraçar. Ell, que era més aviat reaci a les abraçades, s’havia llençat als braços de la seva mare, enfonsant el cap a la seva espatlla i sentint l’olor dels seus cabells “em sap greu que patissis i em sap greu que te’n vagis” i aleshores va començar a plorar i a sanglotar com feia segles que no feia. Com si ell també hagués tingut un munt de llàgrimes guardades durant anys dins d’un armari empolsinat i amb pudor de resclosit…

Ella, mentre l’abraçava, li deia ben fluixet “ja ho sé, Josep… però està tot bé… ara ja està tot bé…” Al cap d’una mitja hora el Josep tancava el llum de l’habitació de la Ramona i suposadament es posaven a dormir. Cap dels dos va aclucar l’ull. Ella va trigar tres dies i tres nits més a morir. Ho va fer mig sedada però amb cara de pau, tranquil·la, a casa seva, i després d’haver passat les hores més harmonioses i amoroses de tota la vida amb el seu fill Josep.

Quan les persones que van assistir al funeral laic van obrir el recordatori per llegir l’esquela hi van trobar aquestes paraules: “Mare i Anna, ara ja esteu juntes. Ja podeu descansar en pau”. Ningú va saber què volia dir. Ningú va preguntar.

Dedicat a tots els nens que han mort massa d’hora i a tots els pares que han patit en silenci.