Per a tu, que creus que no estàs fent res

Si fa poc que acabes de parir i tens el teu fill/a en braços donant-li el pit mentre em llegeixes, sàpigues que en aquest post parlo de tu i que és per a tu, que creus que no estàs fent res.

Si encara et fan mal els punts de l’episiotomia o de la cesària, si estàs contenta o més aviat et sents trista i aclaparada per un mar de dubtes en aquests inicis de la criança, sàpigues que també parlo de tu.

I de tu, que el teu fill ja gateja, o fins i tot de tu, que estàs embarassada i comences a sentir-te grossa i feixuga, amb poques ganes de fer segons què i amb impaciència ja de veure la cara a la criatura que gestes molt a prop de la teva ànima. Parlo de totes vosaltres, de les que per molts, no esteu fent “RES”.

Perquè el que us vull dir és que la paraula RES en vosaltres, ja no existeix, perquè ha quedat abolida per una altra, que és TOT. Què esteu fent? Doncs ho esteu fent TOT.

Esteu cobrint les necessitats més bàsiques, més profundes, més importants del vostre fill/a i gairebé hi posaria la mà al foc, ho esteu fent molt bé.

Oblideu-vos dels comentaris que menytenen aquest moment tan crucial de la vostra vida tot dient-vos que “no esteu fartes, d’estar donant teta tota l’estona?” o “no tens ganes de fer coses?” com si el que esteu fent ara mateix, tant si gesteu, com si esteu als inicis de la criança no requerís tota la vostra presència i entrega, capacitat i esforç. Oblideu aquests comentaris.

Però sobretot, sobretot, lluiteu contra el judici que molt probablement feu vosaltres mateixes d’aquest moment. Perquè potser ningú us ha dit res, encara, però sou vosaltres les que sentiu que no podeu fer “res més”, que us sentiu poc “dones”, poc “actives”, poc “importants i valorades” justament perquè teniu la sensació que l’únic que feu és alletar un bebè, netejar-li el cul i bressolar-lo perquè s’adormi.

Moltes vegades som nosaltres mateixes, les dones, les que no donem valor al que estem fent. I si nosaltres no n’hi donem, qui ho farà?

Com podrem transmetre als altres que això que estem fent és el més important ara mateix de la nostra vida? Que això que fem gairebé sense ni ser conscients que estem fent alguna cosa, té un valor incalculable?

Passada l’eufòria dels primers dos mesos de puerperi, en què jo estava radiant i feliç com mai havia estat abans, vaig començar a sentir exactament això; que potser feia “poca” cosa.

No podia ni estendre la roba, ni cuinar els plats que abans em venia de gust fer, i evidentment, la faceta professional i més “meva” havia quedat a anys llum de mi.

Aleshores, qui era, jo? Algun dia vaig fins i tot plorar aquesta falta d’identitat més enllà del “fer”… Perquè costa deixar-nos anar al present, abandonar-nos al que és, adaptant-nos a la nova realitat, molt més centrada en el SER i no tant en el FER.

Potser justament per això, molta gent no dóna valor al primer any d’un infant perquè… “fan molt poca cosa… tot el dia dormint, i menjant, menjant i dormint… triguen a gatejar… i en el fons, és molt més divertit a partir del punt que caminen, i corren, i juguen”… vaja, a partir que “FAN” alguna cosa.

Si els adults no donem valor a una etapa en què el bebè simplement ÉS, quan aquest bebè sigui gran i estigui gestant una criatura i pugui fer poques coses externes perquè estarà cansada i amb ganes de reposar, tampoc podrà gaudir d’aquest moment.

Per això, perquè els nostres fills puguin fer les coses una mica diferents, perquè puguin ser feliços SENT, us dic tot això, ara.

A les dones i als homes que em llegiu, reivindico la importància de simplement ser, estar present, d’instal.lar el vincle en cada mirada, en cada gest. Reivindico la importància de la lentitud, d’entrar en una altra dimensió d’espai i temps, on tot és més quiet, on tot és més essencial i bàsic, i on absolutament res és superflu.

Gaudiu d’aquests instants perquè el contacte amb aquests bebès, amb els vostres fills, us farà retrobar el contacte amb vosaltres mateixos, amb la vostra essència, i aquest és el regal més preciós que ells us podran oferir mai. I us l’estan oferint ARA. Obriu-lo!