PATUM

21.6.2011

M’agrada, la Patum, m’agrada molt. Entrar a la Plaça de Sant Pere, plena de gent, sentir el tabal… se’m posa la pell de gallina. De ben petita el meu pare ja m’hi duia, a la Patum infantil, i no sé si això ha tingut alguna cosa a veure en què, cada vegada que hi vaig, m’emocioni sense ni tan sols haver sentit la primera nota del tabal. Aquest any no puc anar-hi, potser per això tinc ganes de recordar-la i d’explicar-vos com la sento jo.

Per mi la Patum és com el final d’una gestació. Sí, com els últims moments de vida intrauterina d’un nadó. Per mi la plaça és com un gran úter, on ja no hi ha més espai, on no hi cap ni una agulla, com quan el bebè ja no pot esperar més a sortir d’aquell ventre que l’ha acollit durant nou mesos. I què fa, aleshores? Envia la senyal química al rec sanguini de la mare perquè arrenquin les contraccions. Llavors comença a sonar el tabal, amb aquell ritme tan conegut i tan integrat per qualsevol patumaire. Alguns comencen a saltar, d’altres encara no, esperant que surtin les comparses que correspon. A molts, la majoria, diria, se’ls posa la pell de gallina, igual que a una mare a qui li comencen les primeres contraccions, que sent un munt d’emocions alhora perquè sap que al cap d’unes hores podrà abraçar, finalment, el seu fill.

I llavors comença la dansa continuada. Primer els turcs i cavallets, després les maces, més tard les guites,… amb tota la gent de la plaça movent-se al compàs, saltant, com la dona que està en treball de part, que a vegades salta o balla sense ni tan sols ser-ne conscient, mentre les contraccions, una darrera l’altra, se l’enduen a un estat nou, desconegut, mentre la seva pelvis es va aixemplant, i el coll de l’úter es va dilatant centímetre a centímetre.

Arriba el ball de l’àliga; és com una aturada en el camí, un moment solemne, potser un dels més emocionants, un ball del qual no pots no girar alhora, en el qual no pots NO acotar-te quan toca, perquè saps que si no t’acotes, la cua de l’àliga (si n’ets a prop), et pot fer mal. Com quan dilates fins a 7 o 8 centímetres, aquella línia que costa de traspassar, quan sembla que no podràs continuar, quan l’esforç ja sembla inhumà i saps que ara, nadar a contra-corrent, pot ser nefast. És probablement el punt culminant de la dilatació, quan pots sentir tremolors, quan ja no controles cap racó del teu cos, que actua, totalment, per instint, com un animal.

I la Patum continua amb els nans vells, els gegants, els nans nous… encara una bona estona més perquè cal fer una segona ronda abans de la traca final. Com la dilatació, com les contraccions, que no n’hi ha pas poques. Ballant-les, respirant-les… Primer puja, puja, puja… i quan sembla que ja no pots més, baixa, baixa, i baixa. Un instant i torna a començar, i t’has de moure, has de bellugar la pelvis, has d’abandonar-te a aquell ball inacabable que sembla que no arribarà mai al final.

Però arriba. I tothom es prepara; s’apaguen els llums i es diu per megafonia que cal extremar les precaucions. Que el moment és important i que cal girar tots alhora, al revés de les agulles del rellotge. Com quan la dilatació ja és completa i comença l’expulsiu. El nadó veu per on ha de sortir però pot tenir por, igual que la mare, que té la sensació que s’esquerda per dins. Comença el salt de plens, el clímax de la Patum, quan s’omple de foc i de fum, quan tothom ha de seguir el mateix pas, si no volen patinar i caure. Quan no s’hi val a empènyer, perquè hi ha perill de prendre mal a la baixada de sota del tabal i rebre més d’una trepitjada. Perquè com en un part, no saps mai com acabarà el salt i mai saps si, de sobte, algú encendrà la bengala que anuncia que algú ha pres mal, i que cal aturar-lo, encesa de llums i final. Com en un part, que mai saps si acabaran encenent els llums i acabaràs estirada a la taula d’un quiròfan a punt per patir una cesària. Així de cop, com un coitus interruptus. Com quan un salt de plens s’atura a mitges, amb aquell regust de Patum inacabada. Com quan el part no és com volies, amb aquella sensació de part inacabat, sense sentir com el nadó s’obre pas i el reps, moll i calent, en un esclat de goig i vida que t’omple per dins fins a extasiar-te de felicitat.

I quan sembla que tot ja s’ha acabat, el moment que més m’agrada de tota la Patum: el Tirabol. Un mar de gent girant en la mateixa direcció, amb els barrets a la mà, cantant i cridant d’alegria, feliços d’haver viscut una nova Patum, que és la de sempre, però que cap és igual. Com els parts, que són els de sempre, però no n’hi ha cap que sigui com un altre. Aquell moment de retrobada, quan la nova família s’uneix en una abraçada, quan es diu el “Benvingut, fill meu. Sóc jo, la mare, i t’estimo”. És aquell tirabol, tres ànimes dansant juntes, felices de retrobar-se, en una explosió d’oxcitocina, l’hormona de l’amor, que s’escampa, i que perdura, per sempre més, en el record d’aquell dia, d’aquella Patum que vam viure, o d’aquell part que ens va permetre tornar a néixer.

(És la primera vegada que penjo una foto treta d’Internet, però és que quan he anat a Patum, no he tirat fotos ;)).

Si no hi heu estat mai i teniu curiositat per saber què és un salt de plens, aquí en teniu un vídeo. L’acabo de veure i ja torno a tenir la pell de gallina… no ho puc evitar!