Parlant sense embuts: quan a vegades els fills ens irriten o molesten

A ningú li agrada reconèixer que de vegades el seu fill li molesta fins a un punt que no molesta ningú més. Però és bo que, en temes de criança, puguem parlar també sense embuts. A vegades hi ha pares i mares que admeten que els seus fills els irriten, els remouen i els molesten.

Sí, no sempre per sort, però a moments o a temporades, asseguren sentir aquest tipus de rebuig pel seu fill.

Potser estàs amb el teu nadó a coll i això et sembla impossible: Com pot molestar o irritar un fill? Doncs sí, a vegades passa.

Perquè potser ha començat a fer alguna cosa que ens remou moltíssim i no en som ni conscients: cridar, picar, o dir paraulotes, per exemple. Potser perquè tenim un nadó i el nostre fill de 4 anys ens “obliga” a anar cap enfora i això ens molesta molt; el seu soroll, la seva energia, la seva necessitat de nosaltres… A vegades perquè simplement, estem tan saturats/es i esgotats/es que qualsevol demanda del nostre fill o qualsevol cosa que faci ens resulta molesta.

Si no us ha passat mai, fantàstic, me n’alegro molt. Que duri. Si t’ha passat, tranquil/la, no ets mala persona per haver sentit això. Estic segura que això passa molt més sovint del que es reconeix. Perquè a ningú li agrada reconèixer que en aquest moment, el nostre fill ens treu de polleguera. O que el nostre fill, des que es comporta de x manera, ens irrita d’una manera com mai abans havíem sentit.

PER QUÈ ENS SENTIM AIXÍ A VEGADES?

Ja ho he dit, pot ser per mil motius. I és important que en cada cas analitzem què és el que pot fer que aquest comportament o un altre ens irriti tant. Perquè només així, sabent el per què ens treu de polleguera, podrem posar-hi remei.

Habitualment el tema comença amb nosaltres. Vaja, que no és tant el que fa o no fa sinó com ho vivim. Si crida perquè li costa regular el seu volum, la seva energia i la seva emoció quan, per exemple, s’enfada o està molt content, puc irritar-me moltíssim i enfadar-me, o puc intentar entendre per què ho fa i ajudar-lo a gestionar aquestes emocions.

L’INCONSCIENT ATACA

A vegades no tenim ni idea de per què ens irriten, però ens irriten d’una manera tremenda. És com si sabessin quina tecla tocar per treure’ns de polleguera. Però és la meva responsabilitat que em tregui de polleguera o no, o sigui que no es tracta de culpar els fills.

Però és cert que els fills tenen aquesta habilitat per sacsejar-nos d’una forma totalment inconscient. Per què? Pel mirall.

Els nostres fills ens fan de mirall. És com si ells ens fessin de mirall de tot el que nosaltres hem viscut. D’aquesta manera, si jo vaig tenir la meva etapa de rebequeries molt mal gestionada i ho vaig viure fatal, i els meus pares no sabien com ajudar-me, és més que probable que, de forma inconscient, quan el meu fill esclata en rebequeria se’m desperti a mi també una ràbia tremenda. I llavors diem això de “és que no el suporto”, “És que no puc amb ell”, i aquest tipus de frases.

Hem de fer conscient l’inconscient. Hem de descobrir per què tal cosa o una altra ens irrita de manera tan desmesurada. Només així podrem ajudar-nos i ajudar al nostre fill perquè estic segura que nota que ens treu de polleguera i no li agrada.

És important també que no confonguem la seva conducta amb ell. M’irrita ell o el que fa? Em cau malament o el que fa en AQUELL precís moment no m’agrada? La confusió està en identificar als nostres fills amb les seves conductes. Ells no són les seves conductes, són molt més.

LA CULPA

Aquesta inseparable quan se senten coses d’aquest tipus. El següent que ve després d’admetre que els nostres fills ens molesten a estones o que no els suportem a altres és una culpa tremenda i la sensació de ser molt mals pares i en absolut mereixedors dels nostres fills.

Tot això provoca un dolor enorme…

La culpa és un gran obstacle. No serveix de res i només mina. Intenta apartar-la. Deixa la culpa i abraça la responsabilitat. Responsabilitat per esbrinar què està passant i poder resoldre-ho.

EL CERCLE VICIÓS

Falta que el teu fill toqui un dia aquella tecla que tant t’irrita perquè la teva irritació desperti en ell (pel rebuig que nota en tu), més ganes d’irritar-te… amb la qual cosa, entrem en un cercle viciós que ens allunya de l’amor i ens porta a camins bastant durs de recórrer.

Distanciar-nos dels fills mai és bo, al contrari. I quan entrem en aquesta espiral que no els suportem (encara que sigui a estones) i els ho ensenyem, ells se senten malament, amb la qual cosa tenen més malestar dins que hauran de treure d’alguna manera i és molt probable que sigui fent això que ens molesta tant.

Cal trencar aquest cercle viciós i és responsabilitat nostra, dels adults, fer-ho. No podem esperar ni demanar als nostres fills, que són petits i els falten recursos i eines, que resolguin ells aquesta situació en què xoquem tant.

NOMÉS M’IRRITA EL GRAN

Un clàssic també. Són nens diferents i hi tenim relacions diferents, caràcters diferents, etc. Hi pot haver mil motius pels quals ens costi més una relació amb un fill que amb un altre: perquè potser s’assembla més a nosaltres, perquè és menys afectuós i creiem que ens estima menys, per qüestió simplement de feeling o pel que sigui. Això és normal i no vol dir que l’estimem menys ni que ho estiguem fent malament.

PER SORT, TOT PASSA

Sí, i això en el que esteu ara i que sembla que us hagi distanciat, passarà. Sentir el que t’he explicat avui no és gens agradable, al contrari, és horrible. Plora si ho necessites, però t’animo, sobretot, a posar-te mans a l’obra i intentar resoldre què està passant. Quines imatges et porta el mirall i què podem aprendre de tot això. Serà bo per al teu fill i també per a tu.

Aquesta fase en què esteu ara passarà. No durarà per sempre. Canviareu (tots canviem constantment), madurareu, aprendreu… O sigui que intenta posar una mica de perspectiva perquè la negativitat que ens assetja quan passem per un mal moment amb el nostre fill, no s’apropiï de tu. No deixis que això passi.

Connecta’t a l’amor. Respira el que sents pel teu fill lentament i profundament… i deixa que s’endugui la irritació, o el cansament, o la desesperació de sentir-te en una etapa confusa.

No ets mala persona. No ets mala mare/mal pare. El que et passa és normal i passarà.

Has sentit alguna vegada això que t’he explicat avui? Com ho has gestionat?