Parir ha de ser la bomba

16.12.2011

Parir ha de ser la bomba. I quan dic parir vull dir parir vaginalment sentint cada contracció, sentint com s’obre pas la criatura i com l’ajudes amb cada esponderament; notar que surt i rebre-la, tota humida sobre teu. Abraçar-la i fusionar-vos. Parir ha de ser la bomba i ho dic perquè m’ho imagino, perquè el que he viscut jo és una altra cosa, és una altra història.

I ja sé que per moltes parir no és la bomba. Però ara mateix m’és igual, sento que parir ha de ser preciós; parir sense por, parir amb respecte, parir amb el temps necessari, amb l’acompanyament ideal… Parir amb il·lusió i alhora amb tota la paciència, ha de ser indescriptible. Parir quan veus que tot va bé, quan les contraccions són regulars i efectives, quan tot avança i vas fent camí. Parir quan et sents connectada al teu bebè i no et fa falta cridar enlloc que t’adormin res perquè vols sentir-ho tot, perquè et sents capaç, perquè saps que podeu fer-ho,… tot això, ha de ser la bomba.

No sé si pariré mai així, com imagino. Ni tan sols sé si vull tenir un altre fill. No ho sé, encara. O millor dit, no ho sento. Però si una cosa tinc clara és que parir així, connectada, feliç, sentint cada contracció ha de ser la bomba. Jo en vaig sentir moltes de contraccions però només conec les que em van ajudar a dilatar fins a 4cm. A partir d’aquí ja no sé com són. Jo em vaig sentir connectada i feliç a estones, forces diria, però no sé què és estar-ne quan tot es torça i sembla que res va bé. Sí, l’anestèsia em va desconnectar, em va fer deixar de sentir i em vaig perdre. Ens vam perdre tots, juraria, en aquell precís moment, i vam trigar algunes hores a retrobar-nos i reconnectar-nos al cor i a l’ànima de la nova família que naixia.

Jo no sé què és sentir-se borratxa d’hormones, o tenir aquella sensació de trencar-te per la meitat quan el cap gairebé ja despunta. Jo no sé què és perdre la noció del temps i del lloc, i sentir les veus com d’un altre planeta perquè estàs tant amb tu i amb el teu fill, tant en una altre pla i vibració, que d’alguna manera, et reconnectes a l’Univers i la Terra… No sé què és que l’oxcitocina et faci sentir una joia immensa quan tens la teva filla damunt teu, encara amb el cordó unit a tu. Jo sé què és l’oxcitocina sintètica, i l’anestèsia, i les tremolines damunt la camilla, i el fred intens que sembla que mai s’acabi, i la soledat… He experimentat tot això perquè no vaig parir de la manera que m’agradaria.

I ara només sé que parir ha de ser una autèntica bomba. Parir i que no et separin, que continuïs sent 1 des del precís moment que el teu fill neix a un altre medi, el nostre, ha de ser de les millors experiències de la vida. I jo no sé què és. Vam ser 1 sí, però no des del precís moment que va néixer, i van caldre litres de llàgrimes per poder-me reconnectar a mi i a ella, per poder-nos retrobar els tres al lloc d’on mai hauríem hagut de marxar.

Saber quina és la cara del teu fill en néixer, veure’l amb un mirall, acaronar-li els cabells, dir-li “t’estimo” quan encara estàs en èxtasi perquè el toques per primera vegada ha de ser, simplement, la bomba. Jo li vaig veure la cara, sí, però potser feia 3, 5 o 10 minuts que havia nascut, ni tan sols sé quant temps va passar, perquè només tremolava i plorava, suplicant: “deixeu-me-la veure!”…

Passa el temps, mesos, anys, però el record és allà intacte. Plorat més o menys a èpoques, a estones… continua allà. Ja fa molt que no el ploro, el meu part… però sé que hi tornaré algun dia. Les coses que no estan ben païdes sempre tornen i no, no crec que estigui ni ben paït ni ben situat… perquè havia d’anar endavant amb la lactància, recuperant-me, amb la criança… i tot va tant de pressa… I encara no és el moment. Encara no és hora de sentir i fer balanç. Per ara, quan hi penso només em ve una cosa al cap: Parir ha de ser la bomba.

Pensar en això, en els parts que m’haurien agradat, m’evita pensar en el que finalment, vaig tenir. Ja arribarà el dia de tornar-lo a mirar a la cara.

(Aquí teniu “EL MEU PART“)