ParenTip 6: “El meu fill de 2 anys no vol caminar, només anar a coll”

Que difícil que és aquesta etapa si tens una esquena que ja no pot més, oi?! La meva no està molt flamenca, que diguem, i us asseguro que ho vaig passar malament quan em vaig trobar que la meva filla no volia ni caminar ni anar al cotxet, només a coll. Pensava que no s’acabaria mai…! 😉 Recordo un dia que per fer un trajecte de 5 minuts caminant vam trigar més de mitja hora. Parlar, negociar, caminar uns metre, asseure’ns, parlar, negociar, jugar, caminar uns metres… bufff! 😉

I quan arribes a aquesta etapa no entens res, perquè el teu fill sap caminar perfectament i no et passa pel cap que de sobte, ja no vulgui fer-ho i torni a voler anar a coll com si fos un nadó. Doncs bé, aquesta etapa existeix i molts nens hi passen, ja ho he explicat en el video.

Un dia, vaig escriure un conte sobre això:

“LA NENA QUE VOLIA ANAR A BRAÇOS”

Com veureu, a vegades aquesta necessitat de contacte, d’anar a coll, amaga alguna emoció que se’ns escapa: potser ens han trobat a faltar, potser estan angoixats per alguna cosa, potser això de fer-se grans els atabala una mica… el que sigui. L’important és que és una necessitat i que xoca amb la nostra, que potser ja no podem traginar 18 quilos.

Quan xoquen les necessitats hem de tenir dosis extres de paciència. Si no saps com, mira aquest vídeo: “com tenir paciència amb els fills en 10 passos”

Com resoldre-ho?

Motxilles ergonòmiques: són una molt bona solució per gestionar aquestes situacions. Sovint una estona de motxilla i ja es queden tranquils i tornen a voler caminar. L’important és que les nostres esquenes no patiran tant i ells tindran el que necessiten, contacte, una estoneta, encara que sigui curta.

Si necessites assessorament o comprar-ne alguna i no saps quina, et remeto a companyes blocaires i dones i mares extraordinàries que aprecio i que t’ajudaran: Eva, de Kangarunga i Carol, d’A-brazos. Pels de Manresa i rodalies, la Glòria us assessorarà de meravella.

I jugar. Jugar ens salva sovint de situacions molt complicades. El joc és el món dels nens; hem d’entrar-hi i deixar-nos portar. Si entrem en el seu món, toooot és molt més fàcil.

I tu, has viscut aquesta etapa amb els teus fills? Com l’has gestionat?