Paraulotes

29.3.2012

Jo estava embarassada d’un parell de mesos, em sembla. Teníem un dinar de família i vam comentar: “va, per cada paraulota que es digui, deixem un euro… perquè clar, hem de deixar de dir aquest tipus de paraules, que hi ha un bebè en camí!”. Quan encara no anàvem pel segon plat ja havíem desistit. Havíem vist que si continuàvem el camí d’anar posant un euro en un pot per cada paraula malsonant… hauríem de demanar un crèdit a La Caixa. I no és que ens passéssim gaire, em sembla… però clar, l’”osti”, el “collons”, “cony”… diguem que anaven sortint de la manera més normal…

Al meu pare no li ha agradat mai que jo digui paraulotes. I ho entenc. Ho entenc ara que sóc mare. Fins abans de tenir la Laia em feia posar molt nerviosa que tot el dia em renyés per les paraules que utilitzava i com les emprava… “Míriam, cal que diguis tantes paraulotes?” i suposo que tenia raó… caldre, caldre… no calia però suposo que m’hi havia acostumat i hi havia paraules que donaven força a la frase… Com aquell “puto” que tot sovint apareix davant d’alguna paraula. No cal que us en posi exemples, no?

Doncs bé, tornant al tema: intentàvem prendre consciència pensant que hi havia una nena a punt de néixer i que la millor manera de què no digués paraulotes era que no les sentís o si més no, que no les sentís a casa. Quan va néixer confesso que ens vam relaxar. La vèiem tan petita… faltava tan perquè parlés… Que ja em vaig oblidar de tot. Sí que és cert que potser a estones deia allò de “uf… he de mirar de parlar millor” però no passava d’aquí. Però més ràpid del que em pensava la Laia va començar a parlar. Aleshores sí que vaig veure que aviat estaríem perduts, que l’havíem cagada, que ens costava massa deixar de dir-ne perquè ja ho fem de manera inconscient. A més, no era només un tema nostre; les paraulotes apareixen per la televisió, les sent pel carrer,… les paraulotes són més presents del que ens pensem… Però passaven els mesos i ella no en repetia cap. Mira que per tota la resta era com un lloro, però per les paraules que jo temia… doncs no.

L’altre dia estàvem fent un pastís ella i jo a la cuina. Tinc molt mala traça jo amb això dels pastissos. Intento ser una mare d’aquelles que sap fer magdalenes (ai perdó, cupcakes), i que fa els postres més increïbles però confesso que sense èxit. Vam fer un pastís (gairebé el primer de la meva vida) que més que menjable va quedar bastant sola de sabata… (Algun dia algú que m’expliqui com carai es fa perquè quedi esponjós i pugi la massa!) La cuina era un caos; havia intentat separar sis rovells d’ou de la clara, havíem pesat ingredients, havíem fet les barreges i allà ja no s’hi cabia de pots, potets, bàscula,… La nostra cuina és tan petita que quan ets a dins i hi ha tants trastos és inevitable estressar-se. Doncs bé, en ple follon aboco la massa en el recipient per posar al forn i me’n cau una mica. I aleshores sento que la Laia diu amb una entonació i vocalització excel·lent: “COLLONS!”

En aquest punt em vaig adonar que estem perduts, que hem fet tard. Vaig fer veure que no ho sentia, no volia donar-hi més importància per por que veiés que la paraula en qüestió provocava certa reacció. Però dins meu em vaig adonar que serà molt difícil que la Laia no en digui, de paraulotes. Perquè jo, igual que em veig incapaç de deixar de mossegar-me les ungles (a no ser que em quedi sense dits), també veig molt difícil deixar de dir paraules malsonants. Però ho intentaré, ho prometo.

Per això, parelles embarassades que encara hi sou a temps, parelles amb bebès encara petits… feu la prova de l’euro i us adonareu de fins a quin punt és difícil deixar de dir paraulotes. Esforceu-vos-hi més del que vam fer nosaltres, i potser trigareu una mica més a escoltar els vostres fills dir: “Collons!”… o coses pitjors!

Molta sort!