Paraules que dolen

Fa molts mesos que pensava escriure sobre aquelles frases que tota embarassada ha sentit alguna vegada. Aquelles frases que tota dona en plena criança respectuosa ha hagut de “patir”, també alguna vegada… Jo no sóc l’excepció, i les frases que vindran a continuació (que no penso comentar perquè no cal) han creat diferents estats d’ànim en mi; a voltes m’han fet mal, o ràbia, o indignació, o indiferència, o ni fred ni calor. Depèn de la frase i de les circumstàncies en què es deia, o del “meu moment” personal en aquell precís instant. Però gairebé totes tenen una cosa en comú; la majoria de vegades no obtenien resposta i si eren consells, mai els havia demanat. Tot sovint em quedava tan perplexa al sentir-les, que sincerament, no sabia què dir. L’última me la van dir ahir mateix, en una cafeteria, quan la meva filla d’un any i mig, es va posar a mamar després de menjar-se un entrepà de pernil salat. Ahir, tampoc vaig respondre i ahir… sí, em va molestar.

“Estàs embarassada? Ja era hora! Una mica més i se’t passa l’arròs!”, “Prepara’t que se t’acaba la tranquil.litat!”, “I no et mareges? Que estrany… jo em vaig marejar tres mesos seguits i com a mínim, així no patia per si en el fons, no estava embarassada”, “No mengis tant, a veure si t’engreixaràs massa!”, “Que no et fas l’amniocentesi? Tu mateixa…”, “Ui, aprofiteu ara per sortir, anar a sopar, … perquè se us ha acabat!”, “Ja cal que dormis ara, perquè quan neixi, ja no ho tornaràs a fer!”, “Ah, i que tinguis una hora ben curta!”, “Òstres, quina panxa més gran, no?” o “No fas gaire panxa, oi?”, “Què, això d’estar embarassada és un pal, no?”, “Encara no has parit?!”, “Que li vols donar el pit? Això serà si tens llet!”.

“Que mona… és bona nena?”, “Vols dir que l’has de tenir tant a coll, ara que dorm? Potser que la deixis al llitet, no?”, “Ja torna a mamar?”, “Carai, sí que mama, no? Això és normal?”, “Carai, quins saxons? Segur que no li dónes suplement?”, “Dius que dorm amb vosaltres? Ui, no us la traureu mai més del llit!”, “Agafant-la tant a coll, la malacostumareu! Els meus, ja sabien que si ploraven per què sí, no els agafava, i no em van prendre mai el pèl!”, “Vigila que us prendrà el número, eh, que ben petits, ja saben com fer-ho per aconseguir el què volen de la mama i el papa, aquests!”, “I no teniu por d’aixafar-la, quan esteu dormint? I si l’asfixieu?!”, “No cal que pateixis tant, total, ara no s’enteren de res, tan petitons…”, “Vols dir que no l’abrigues massa”, i l’altra versió “Señora, que la va a matar de frio!”, “Si plora ara, és perquè té gana, dóna-li el pit!”, “No sé què us passa ara amb els biberons… els meus van créixer tots amb llet de farmàcia i estan la mar de guapos!”, “És que si li deixessis de donar el pit segur que dormiries seguit! Que al meu li donava el bibi de cereals ben carregadet abans d’anar a dormir i nena, fantàstic!”, “I no vols fer el mètode Estivill? A nosaltres ens ha anat de meravella; tres setmanes dures i oli en un llum, ja no plora ni es desperta!”, “I encara no vas a treballar? Vols dir que no hauries de tornar a la teva vida? T’aniria bé, eh!”, “Que no va a la guarderia? Però li duràs aviat, no?”, “Els va molt bé per socialitzar-se… quan més d’hora, millor!”, “És que les mares ho voleu tot; estar amb els vostres fills i treballar en alguna cosa que us satisfaci!”, “Tantes reduccions de jornada… a veure si les eliminen d’una vegada!”, “Però treu-li el pit, no? Què li penses donar, fins que vagi a la mili?!”, “Mira, jo penso que una bona cleca ben donada en determinat moment, no és dolent, al contrari, així ells saben on és el límit! El meu pare ho feia… i em va anar la mar de bé!”, “Però que no vas pel segon? El millor és tenir-los ben seguidets!”, “I encara mama? Però si és molt gran! Mare meva… vols dir que això no és vici?”…

És una llista inacabada perquè segur que avui, demà o l’altre, o la setmana que ve, sentiré algun altre comentari d’aquest estil. Si esteu embarassats o ja en plena criança, moltes d’aquestes frases les haureu sentides més d’una vegada i fins i tot, algunes de més desagradables i dures. Escriure-ho i parlar-ne, fa que hi puguem treure ferro. Perquè el que més dol, no és el sentit en sí de la frase, o qui les diu (normalment amb la millor de les intencions) sinó perquè sempre hi ha un judici a darrera. Sempre ens jutgen i ens fiquen al sac de “ho fa malament”. I a ningú li agrada sentir-se jutjat, sentir-se assenyalat pel carrer, o en un dinar familiar. La resposta, en la majoria de casos, crec que hauria de ser sempre la mateixa: “La meva filla és el que més estimo, i la crio i la cuido tan bé com puc i sé. Segurament, igual que vas fer tu”. Però… per por que em tornin a jutjar i m’etiquetin de maleducada o antipàtica, el que faig en comptes de dir aquesta frase és… respirar fons i callar.