Paraules

7.9.2011

Hi ha una cosa molt divertida i apassionant de l’etapa que estem vivint ara amb la nostra filla i és la parla. Les mares i els pares tenim l’enorme honor i privilegi d’anar veient com el nostre fill/a s’endinsa en el món del llenguatge; primer d’una manera tímida però de sobte, i gairebé sense avisar, es llencen a la piscina i aleshores, no paren, com si tinguessin una ànsia ferotge d’aprendre-ho tot, de dir-ho tot bé, per comunicar-se molt millor. Un dia aprenen i saben que la paraula els és útil, que serveix d’alguna cosa, i aleshores perseveren fins a uns límits que els adults ja ni recordem, fins a aprendre-les totes. Els falten hores.

Fins a l’any i mig la Laia només deia tres paraules; “mama”, “papa” i “teta”. Al cap de poc, molt poc, va començar a dir paraules sorprenents com “quatre”, per exemple. Però ha estat aquest estiu quan hi ha hagut l’autèntica explosió no només de paraules sinó d’unir-les i començar a fer frases. Ha après a fer bromes i gaudeix dient una paraula per una altra per fer-nos riure.

I amb tot això… jo no em canso de mirar-la, d’escoltar-la, d’estar amb ella i aprendre, i intentar retenir-ho tot, per no oblidar-ho mai. Tinc una llibreta i hi apunto algunes coses però n’hi ha tantes que se m’escapen… Amb les paraules, ha començat a ser tot més fàcil, perquè ella mateixa ha pogut posar nom al que sent o al que viu o veu. Hi ha paraules clau que un bon dia han sortit de la seva boca com “Contenta!” o “Enfadada”. Aquest estiu m’ha dit: “No marxis… Vull aquí!”, o “Vull mama!” quan me n’havia d’anar a treballar. Però també ha après a dir: “Petons… T’estimo… Mimos” fent-me feliç cada vegada que la seva veu dolça les pronuncia espontàniament, sense ni tan sols haver-me preparat per escoltar-les!

Amb el llenguatge, que a poc a poc es va incorporant a la seva vida, ha començat a parlar mentre juga sola, i té autèntics diàlegs anant a “comprar” peres, o pomes, o maduixes, ampliant el ventall de joc simbòlic, el ventall de possibilitats que li permeten la combinació d’imaginació i paraules. No és fantàstic? És natural, ho sé, i sé perfectament que ho fan tots els nens, però jo no ho havia viscut ni vist mai de tan a prop, amb tanta consciència, amb tanta presència i m’apassiona. Em fascinen… no només els passos que va fent la nostra filla, sinó els passos que fan els nens; els que conec i els que no. L’altre dia vam quedar amb totes les nenes i els seus fills, després de l’estiu en què hem pogut veure’ns menys… I per dins pensava “com han crescut”, i veia com, a poc a poc, comencen a jugar junts, a atrapar-se, a llençar-se una pilota i… a parlar. A fer-se petons quan arriben i a fer-se’ls també quan marxen. A dir: “No vull marxar!” quan toca anar a casa o a dir: “Vull més mics!” quan ja som al cotxe. Ara ja no només es barallen com feien fa un cert temps. Ara ja no només es prenen el que tenen a les mans. Ara ja no només juguen amb les seves pròpies coses sense adonar-se gaire bé que allà hi ha altres nens. Tot va canviant, tot va movent-se i ells van creixent i aprenent.

I a mi em sembla que el meu temps no passa, perquè a vegades em quedo encantada observant-la perquè vull memoritzar cada nova paraula, cada nou moviment d’aquesta persona que un dia va voler venir a nosaltres. No enyoro el que feia ni tampoc tinc pressa perquè arribi una nova etapa amb tots els nous reptes que haurà assolit. Només vull el moment present; gravar-lo en el lloc més profund de la meva ànima, per no oblidar-lo mai i quan ella ja tingui 15, 20 o 40 anys, recordar com he estat de feliç en cada espai de no-temps en què m’he quedat bocabadada simplement, mirant-la.