Parar i agrair

La vida maternal i paternal és tan frenètica i a estones tan esgotadora, que de vegades sembla que només ens queixem. Ens pregunten que què tal estem i responem “uf, cansats”, perquè és cert, crec que no hi ha etapa de la vida tan esgotadora com la que vius quan tens fills petits. El ritme és tan ràpid, tant a nivell social com a nivell personal, que de vegades no tenim ni temps d’adonar-nos en quin punt estem. Gairebé no tenim ni temps per a una mateixa i tanta entrega a vegades ens col·lapsa.

Però tot i això, o potser millor dit: sobretot si les coses són així, cal parar i adonar-nos del camí recorregut, del que tenim, del pas del temps en els fills i en nosaltres… parar, prendre consciència i agrair.

I com a mi posar les coses negre sobre blanc m’ajuda a respirar, prendre distància i gairebé a tot, som-hi!:

Agraeixo a la vida que m’hagi permès ser mare. És un regal que vaig rebre amb els braços oberts i amb el compromís d’intentar sempre aprendre al màxim per estar a l’alçada del que mereixen les meves filles (o si més, intentar-ho).

Els dono les gràcies a elles: per escollir-me i per donar-me l’oportunitat de fer les paus amb el meu passat per viure lliure, centrada en el present.

Gràcies a vosaltres he descobert que sóc forta, molt més del que mai hagués pensat. Gràcies a vosaltres he après a estimar-me de veritat, en la forma i en el fons, acceptant cada racó del meu ésser i el meu cos. Ha estat gràcies a vosaltres que he valorat i agraït a la vida que em fes en el seu dia dona: m’he reconciliat amb la meva menstruació, amb els meus pits, amb el meu tot. Perquè un dia em vaig adonar que no volia que les meves filles tinguessin una mare que no s’estimava de veritat, perquè m’agradaria… desitjo, que us estimeu de veritat des del primer dia.

Gràcies a vosaltres he entès tantes coses i tantes persones que només puc sentir agraïment profund. El tenir-vos, el ser mare, em connecta a totes les mares i pares del món en aquest sentir tan profund, en aquest amor que no entén de països, ni colors, ni religions…

Perquè si alguna cosa m’heu mostrat és que sóc capaç d’estimar molt més del que mai hagués imaginat, i estar en contacte amb aquest tipus d’amor, tan incondicional i profund, m’eixampla el cor i l’ànima i a estones, em fa volar.

Gràcies a vosaltres vaig decidir lluitar pel que volia i deixar de treballar en alguna cosa que no em omplia del tot. Em vau donar la força per convertir la meva passió en la meva professió i des d’aquest dia ja no em fan por ni mandra els diumenges a la tarda, ni els dilluns, ni els dimecres. Sóc feliç d’haver fet el pas i és gràcies a vosaltres dues que em vau donar l’empenta que necessitava.

Gràcies a vosaltres he après que em queda un munt per aprendre, que a dies perdo la paciència i he de respirar per tornar-la a recuperar, que criar els fills no és fàcil, que és cansat, que de vegades ens posem en situacions que no , m’agrada viure… però tot i així, m’heu ensenyat que TOT val la pena.

Gràcies a vosaltres he tingut un mirall diari a tota hora que em retornava la imatge del que jo feia com a mare i això m’ha obligat a posar-me les piles i a aprendre com anava això tan complicat i a estones facilíssim que és ser mare.

Per això us ho agraeixo tot: les rialles, l’amor, les rebequeries, els disgustos, els morros, els mimos, els plors, el desordre, els jocs, les pessigolles, els refredats, la febre, les cançons i els balls agafades de la mà.

M’aturo un moment, m’adono de tot i l’únic que sento és un profund GRÀCIES en el meu interior.

I tu, què agraeixes?