Papallones a la panxa

24.9.2012

Fa poc, la Myriam del blog EN MINÚSCULAS (que us recomano perquè escriu com els àngels) deia a Facebook “la trobo a faltar… tornant a casa com una enamorada expectant…” i aquesta frase em va inspirar. En primer lloc, en un moment em vaig veure a mi, els primers dies que tornava a treballar després de dos anys d’excedència, amb papallones a la panxa i nerviosíssima per tornar a veure la Laia. Terriblement enyorada. Mai fins aleshores havíem estat tantes hores separades i no podia esperar ni un segon més per tornar-la a veure. Si algú em parava pel passadís de la feina per dir-me “hola, què tal?”, jo només podia dir: “bé, amb ganes d’arribar a casa” i amb un somriure intentava que no es notés gaire aquella pressa que em cremava per dins…

Sí, el que sentia és exactament el mateix: enamorament. Aquell nerviosisme de quan estàs profundament enamorada i no pots esperar ni un minut més a veure LA persona que et fa sentir tot això. Aquella sensació de què si passés algun imprevist i et fes trigar una mica més a estar a prop de qui et fa sentir aquelles papallones a la panxa que no paren de moure’s… et posaries a plorar. Perquè se’t fa insuportable estar un minut més sense la seva presència. I l’únic que pots fer és córrer… córrer i tornar el més aviat possible al seu costat.

En aquell moment, quan jo vivia en pròpia pell aquella pressa exagerada que em feia tornar a casa tan aviat com podia, vaig pensar que amb el temps, tota aquesta impaciència canviaria i que a poc a poc, la intensitat baixaria per donar pas a una altra manera de sentir les hores passades sense la meva filla i les ganes de tornar-la a veure. Per sorpresa meva he vist que no, que això no ha canviat. Continuo tenint la pressa d’arribar a casa i abraçar-la. Potser ja no em posaria a plorar si hi hagués un imprevist que demorés una mica més la retrobada, però em posaria de molt mal humor de ben segur. Quan acabo de treballar no faig res més que tornar a casa volant. He passat massa hores sense ella com per allargar-les encara més. No puc: el meu cos, la meva pell, o la meva ànima (no ho sé), no m’ho permeten. Tinc pressa. I no trobo res millor que tornar a casa. No és un pes sentir això, ni una llosa, ni tampoc és un sentiment de culpa el que sento i que em fa tornar ràpid a casa… no, de debò, no és res de tot això.

Vull tornar a casa de seguida perquè continuo enamorada de la Laia. Més, fins i tot, que el primer dia que la vaig veure… i estar al seu costat m’omple. Entro per la porta i ve corrents a abraçar-me. Diu un “mama!” ben fort i sento el soroll de les seves passes. Se li il.luminen els ulls. Se’m tira al coll. D’altres vegades prefereix amagar-se i vol que la trobi. Abans, he de fer un recorregut per tota la casa dient “on deu ser la Laia? Com és que no la trobo?” mentre la veig, que li surten els peus per sota d’una manta, estirada al sofà intentant no bellugar-se.

Tornar a casa és molt millor quan tens fills. De veritat. Pren una altra dimensió. Mai abans havia tingut tantes ganes ni tanta pressa de tornar a casa com la que sento des que sóc mare. I tot això és per culpa de les papallones a la panxa. Que volen i volen, i es belluguen a tothora… i que ponen ous cada dia i a poc a poc, en van naixent més i més… Cada dia hi tinc més papallones perquè encara que sembli mentida, cada dia l’estimo més. Les primeres papallones van començar a fer-me estremir quan em vaig enamorar bojament i perdudament d’ell. I des d’aquell dia, ja no n’he deixat de tenir. Les que encara sento per l’home de la meva vida es barregen amb les que sento per la nena de la meva vida… i ballen juntes, i volen juntes, fent-me tornar a casa com la Myriam, com una enamorada expectant…