Orígens

10.10.2011

Mira que em vaig fer periodista perquè m’encanta saber i fer preguntes. Doncs bé, a la meva vida havia preguntat de tot menys: “mama, papa, teníeu ganes de tenir-me quan vau saber que estava en camí?”, o “com va anar el meu embaràs?”, o “us vau atabalar molt quan vaig néixer, us en sortíeu?” Amb el temps he entès que no vaig preguntar res perquè em feien por les respostes. Un bon dia ma mare em va proposar fer un llibre (“Vincles; gestació, part i criança conscients”) en què el fil conductor seria la nostra història, en què ella m’explicaria com havia anat “tot”. Vaig acceptar perquè em feia molta il·lusió fer un llibre amb ella i també, no ho negaré, perquè em moria de ganes de saber… de saber sense haver de fer preguntes.

Recordo que cada capítol el fèiem a dues mans; primer ella em passava la seva part i jo me la llegia, m’empapava de cada línia i aleshores començava amb les entrevistes. Cada vegada que em passava un capítol amb una part més de la nostra història, recordo que el cor, just abans de posar-me a llegir, m’anava a cent. Perquè tenia ganes de saber què havia passat i també tenia por. Llegir què sentia ella quan va saber que jo era dins la seva panxa, què sentia durant l’embaràs, si es va trobar bé o no, si tenia por de parir-me, com s’ho va fer, amb només 19 anys i un bebè a coll… Més d’una vegada començava a plorar quan encara no havia acabat de llegir les línies que ella em dedicava, perquè el que hi trobava no sempre m’agradava. No és agradable saber que va passar tanta por en el part, o que estava tant perduda sent tant jove i amb una criatura a qui criar. Però és increïble tot el que aquelles paraules em van ajudar; em van ajudar a saber d’on venia, i no em refereixo a de quin lloc, sinó de quines emocions, de quines pors, de quins entrebancs. Em va ajudar a entendre’m millor a mi, però també a ella, i d’alguna manera, em va ajudar a posar consciència i a reparar el nostre vincle. No sé què hagués passat si mai haguéssim escrit el llibre; no sé si m’hagués atrevit mai a preguntar.

Per què explico tot això? Per dos motius; perquè crec que és important que, quan criem els nostres fills, tinguem tota la informació possible de com vam ser criats nosaltres. De qui ens va criar, de si ens agradava o no, de si ens quedàvem plorant, de si vam enyorar o no la mare, de si els pares ens van anar a “buscar” o vam venir de sobte, de si van voler abortar… Saber els nostres orígens ens permetrà entendre millor algunes de les nostres reaccions, alguns dels nostres fantasmes. Però també explico tot això perquè un dia vaig decidir que jo, a la meva filla, li donaria tota la informació que ella volgués sobre la seva mare (com vaig sentir l’embaràs, el part,…) i també sobre el nostre vincle. Tinc dues llibretes on hi apunto coses importants i d’altres que no tant, però que estic segura que quan ella tingui 30 anys li farà il·lusió saber.

Perquè no em refio de la meva memòria. Perquè quan acabava de parir estava convençuda que recordaria quant pesava la meva filla amb un mes, i això i allò, i ara, quan algú m’ho pregunta, li he de dir que no ho recordo, que li miraré a la llibreta perquè me n’he oblidat. Durant la criança passen tantes coses i passen tan ràpid, que si no n’apuntem algunes allò marxa, desapareix, se’n va. Sí que a grans trets recordo el que he sentit en cada tram d’aquesta etapa, però tots sabem que els sentiments desagradables tendim a oblidar-los. Per això quan algú pregunta als seus pares sempre diuen: “no… tot molt bé, no, no em vaig atabalar, ai, no ho sé, si m’enyoraves… segur que no, que eres molt espavilat….” perquè a vegades recordar també fa mal a qui recorda. Per això us animo a anotar el que sentiu, el que experimenteu, sigui bo o dolent. I a anotar el primer dia que ha après a caminar, o les seves primeres paraules… D’una banda perquè li farà gràcia algun dia saber-ho i de l’altra, i més important, perquè saber d’on venim, de quins sentiments, de quines pors i angoixes, de quins dubtes, de quins temors, ens situa. Ens refà una mica la nostra història, ens duu comprensió a la nostra vida. Tindrem consciència de com es va establir el vincle, ens coneixerem una mica millor. Si sabem una mica més qui som, inevitablement, sabrem més qui són els nostres fills i això, no en tinc cap dubte, beneficiarà la seva criança.