"Operació gateig"

Recordo com si fos ara el dia que amb el meu company ens vam mirar i vam dir: “Hem d’iniciar l’operació gateig!”. Feia uns mesos ens havia vingut a veure un familiar i amic, i només entrar a casa nostra (no hi havia estat mai), va dir a la seva dona: “Mira, encara no deuen saber la quantitat de perills que amaga casa seva!”. Ells tenien un fill d’un any i a casa nostra va disfrutar d’allò més perquè estava plena de “perills” que nosaltres ni tan sols havíem pensat que ho fossin. Durant l’estona que van ser a casa vam anar veient que sí, que tenien raó. Casa nostra era com un gran parany on un nen que encara va amb aquell equilibri inestable de quan comença a caminar i que té com un imant per tocar-ho i remenar-ho tot, podia trobar desenes de motius per acabar a l’hospital. O per trencar una vintena d’objectes, com a mínim.

Per això, com a pares primerencs i aplicats que som ;), quan la nostra filla va començar a apuntar maneres en això del desplaçar-se de forma “independent”, vam dir allò d’“operació gateig”, que no significava cap operació policial contra alguna branca d’ETA sinó només, que havíem de posar a ratlla els “perills” de casa. És a dir; totes les cantonades dels mobles, els calaixos que s’obren i hi ha tisores, o medicaments, o l’armari de sota la pica, amb tots els productes de neteja i blablabla. Vam comprar de tot; cantoneres per la taula de centre, tanca-calaixos de seguretat que ella no pogués obrir… I vam fer allò que ens havia recomanat el nostre parent: traçar una ratlla imaginària al voltant del metre a tota la casa i el que hi hagués per sota, pujar-ho amunt! Però ho vam trobar una mica exagerat i vam decidir no tocar el reproductor de DVD’s, ni l’equip de música, ni alguns cables (impossibles d’amagar), ni algunes plantes…

Aleshores vam establir una norma: que ho toqui tot menys dues coses; els cables i les plantes. Sembla impossible però ens ha funcionat. La resta ho ha tocat tot; deixa la cuina de potes enlaire traient olles i paelles dels armaris, ha ratllat uns quants CD’s, ha après a la perfecció a posar música a l’equip, o a engegar el DVD. Però en general, no ha tocat ni plantes ni cables. Suposo que tot el que podia tocar era tan interessant, que per dues coses que tingués prohibides… podia suportar-ho.

Ah… i les cantoneres! Fracàs total. El primer dia que les va veure posadetes a totes les cantonades dels mobles es va proposar un repte; aconseguir treure-les. I no va parar fins que, una a una, les va anar desenganxant. Algunes va trigar dies, però ho va fer, amb una perseverància admirable!

Quan va començar l’”operació gateig” reconec que em vaig estressar. Vaig pensar que seria terrible que anés amunt i avall tocant-ho tot i veia llocs on es podia fer mal per tot arreu. Quan vam tenir la casa més o menys “segura” i caminar a quatre grapes es va anar fent més i més fàcil per la meva filla, vaig veure que no n’hi havia per tant. Que era fantàstic veure-la com es desplaçava per tota la casa, explorant, descobrint coses noves, nous racons, interessant-se per tot. Vaig veure que si cau perquè li patinen les mans, tampoc passa res, i que si finalment es dóna algun cop contra aquella cantonada de la tauleta on ella ha tret a consciència la cantonera, tampoc passa res.

Els bebès creixen, exploren, investiguen i gaudeixen recorrent com més metres millor. Se senten independents, se senten lliures, i és un plaer veure com van assolint aquests nous reptes. No vaig tenir cap pressa que s’acabés l’”operació gateig”… ara em sembla de les més divertides!