On m’he ficat?

2.12.2014

Que aixequi la mà qui alguna vegada al llarg de la criança dels fills no hagi pensat “on m’he ficat?” i hagi tingut temptacions d’apretar a córrer. Les circumstàncies poden ser diverses: després d’un part terriblement complicat, en una nit de plors que sembla que no s’hagin d’acabar mai, la primera vegada que està malalt i no sabem què té, ni què fer… en l’etapa de les enfadades per tot, etc. Cadascú tindrà aquell moment en què va sentir que no se’n sortiria, que allò era horrorós, que no podria sostenir-ho i tirar endavant.

Perquè sí, a moments defallim. En més d’un, i de dos, i de tres, sembla que això que tenim entre mans, acompanyar un fill en el seu creixement en tots els sentits, ens supera. No, no és fàcil. És una cursa de fons, intensa i a vegades dura, que requereix el màxim de nosaltres. I a vegades nosaltres estem, pel que sigui, en mínims: perquè no dormim, perquè anem cansats, perquè tenim molta feina,… i aleshores cridaríem allò de “on m’he ficat?”.

Automàticament, després de què se’ns creui aquest pensament per la ment com un cometa d’aquests que només es veuen des del nostre planeta un cop cada no sé quants anys, arriba un altre cometa (dels que passen molt més sovint): la culpa. El “com puc pensar això, amb lo preciós que és el meu fill?”, el “que mala mare (o mal pare) que dec ser que sento que això em supera?”…  La culpa. Aquella llosa enorme i de pes incalculable que tot sovint carretegem dies i dies, sense motiu.

La culpa no ens ajuda en absolutament res i només matxaca. La poca autoestima que ens queda quan pensem en un segon “on m’he ficat”, l’aniquila la culpa. I aleshores ens quedem molt pitjor del que estàvem: no només sentim que en aquest moment defallim sinó que a sobre no tenim l’autoestima necessària que ens pugui fer aixecar i seguir.

Que ens faci espolsar els fantasmes i donar-hi la volta. Que ens faci estimar-nos més justament perquè en un moment de fluixera hem defallit i ens torni el valor de creure fermament que no n’hi ha per tant i que ens en sortirem. Que podem (i de fet ho fem), criar el nostre fill tan bé com sabem, amb tot l’amor de què som capaços i amb totes les eines i recursos que tenim a l’abast.

És només un pensament, un pensament que elabora la nostra ment com tants d’altres. Un pensament fruit de la circumstància, però que no vol dir res més que que estem cansats, que ara mateix no sabem gestionar aquella situació, o ens sembla que no en sabem. I poca cosa més… No vol dir ni que no adorem el nostre fill, ni que desitgem canviar la nostra vida per la que era abans de tenir-lo. No, no vol dir absolutament res de tot això.

Només vol dir que a vegades, a estones, a moments, en sabem menys del que ens agradaria. Que a vegades, a estones, a moments, voldríem fer-ho millor, amb més eines, amb més paciència, amb més tot. Que a vegades, a estones, a moments, el que li passa al nostre fill se’ns escapa i no el podem ajudar, i això ens provoca una impotència tan enorme que tenim la sensació que no ho podem resistir i pensem “on m’he ficat?”. Perquè veure el patiment d’un fill és un lloc on ningú s’hi voldria ficar. Perquè és tan dur, tan dolorós, que qualsevol (per ganes) apretaria a córrer. Però precisament per aquest amor incondicional, per aquesta estima que no s’acaba, ens quedem allà, sostenint, maternant o paternant, amb tot l’amor i paciència de què som capaços.

Un dia vaig llegir “estima’t a tu tant com estimes als teus fills” i em va agradar. Perquè a vegades ens n’oblidem, d’estimar-nos. I en comptes d’això ens culpabilitzem, ens matxaquem, com si fóssim el nostre pitjor enemic. I això, mai ens farà millors pares, al contrari.

Fem-ho tan bé com sapiguem, amb tot l’amor possible, i si en algun moment arriba el pensament de “on m’he ficat?” pensem això, que NOMÉS era un pensament, fruit de la circumstància. Res més.