No vull que marxis

22.1.2009

D’aquí dues setmanes tenim visita al ginecòleg, i això vol dir que et farem una ecografia i et veurem, a través d’una pantalla. L’última vegada que et vam veure eres com un puntet blanc, molt petit… Mai hauria dit que un punt blanc en una pantalla negra em faria tan feliç!

Tinc la sort de trobar-me molt i molt bé. No tinc cap molèstia fruit de l’embaràs i, d’alguna manera, és com si no hagués passat encara res, tot i ja haver passat molt. Fa uns dies encara estava molt cansada però ara ni tan sols això. Em trobo perfecte i la panxa encara no creix. Suposo que per això encara tinc més por. Por de què el ginecòleg em digui que no hi ets, que el teu cor ja no batega, que te n’has anat. Alguna cosa dins meu em diu que això no passarà, que sí que hi ets, perquè et noto d’una altra manera, molt més profunda. No em fas patades encara, o si més no, jo no les sento, però hi ha alguna altra cosa. La sensació d’estar acompanyada sempre, a tothora. La sensació de ser dos. Però quan miro l’agenda i veig que d’aquí a dues setmanes hem de ser a les 9h al ginecòleg m’entra un no sé què que em fa estremir. Perquè no vull que marxis.

Perquè ara, que no hi fossis, per mi seria un daltabaix. Ara, que el teu cor hagués deixat de bategar, em suposaria un cop duríssim… Mai hauria dit que amb tan poc temps et pugués arribar a estimar tant. És com si et conegués de tota la vida i com si, molt aviat, hagués arribat l’hora d’abraçar-nos de nou, després d’anys i panys de no veure’ns.

Estem tan contents que ja ho hem dit a tothom; hem esbombat que t’estem esperant i que som feliços. Ens era impossible reprimir-nos. Però fins i tot el ginecòleg em va dir que fins la setmana 12 de gestació podia passar de tot. Bé, en aquest cas, el “tot” era la possibilitat que l’embaràs no tirés endavant. Tinc la sensació d’estar corrent una marató i veure la meta situada en les 9 del matí d’aquí a 15 dies. Malgrat que sé que aquesta meta és fictícia, i que de la mateixa manera que no hi ha res que indiqui que la teva gestació s’ha acabat, tampoc hi ha res que elimini tota possibilitat de trobar-nos algun revés en els mesos que queden. La setmana 12 no vol dir quasi res. Passarà el que hagi de passar. Amb la feina de la teva àvia, conec molts casos de morts fetals… massa. Suposo que per això tinc por… perquè no vull que marxis.

Perquè ara, que estic de 10 setmanes, ja em poso les mans a la panxa moltíssimes vegades al dia sense ni tan sols adonar-me’n. Perquè ara, quan sóc al llit, imagino com seran els teus ulls, com sonarà la teva veu, i si t’agradarà que et faci pessigolles. Perquè ara ja tenim moltes converses amb el teu pare i amb la resta de la família on hi surts tu. Perquè quan sóc al tren, anant cap a la feina, miro per la finestra i em pregunto com seràs quan siguis gran; què t’agradarà, què pensaràs, què voldràs, què buscaràs i què sabràs.

Per això, per tot això, no vull que marxis, no vull que marxis, no vull que marxis, no vull que marxis.