No vull les engrunes

4.7.2015

L’altre dia, quan posava a dormir a la Laia li vaig dir: “t’estimo tant… us estimo tant a tu, a la Lua i al papa…!” i ella em va respondre “i tu mama, no t’oblidis de tu, que també t’has d’estimar”. Aquella nit, quan era jo la que me n’anava a dormir, vaig pensar que sí, que m’estimo i que m’estimo molt més que abans de ser mare. D’alguna manera, tenir a la Laia i després a la Lua m’ha fet estimar. Per molts motius.

M’he conegut en una faceta que desconeixia de mi mateixa. M’he vist fer coses que mai hauria dit que faria i m’he vist donant-ho tot per elles, estimant com mai havia pensat que es podia estimar.

Però al principi de tenir la Laia, els primers anys, crec que m’estimava poc. Primer era ella i tota la resta i tots els altres, i si quedava alguna cosa, aleshores era jo.

No em prioritzava en absolut i llavors anava sobrepassada de cansament i de sensació de “no puc amb tot”. Volia poder amb tot, volia donar-ho tot, però m’adonava que la meva energia s’esgotava…

Poc a poc em vaig anar adonant que no em podia quedar amb les engrunes. Perquè si et conformes amb les engrunes pots passar gana, o a vegades pot ser que els altres no n’hagin deixat cap, i aleshores et quedes sense ni les engrunes. Poc a poc vaig adonar-me que m’havia de cuidar, que a moments també havia de prioritzar les meves necessitats… Quantes dones diuen que fa hores que han d’anar a fer “pipí” però que no han ni tingut temps! O que fa mesos que tenen un mal d’esquena brutal però no han pogut ni anar a fer-se un massatge…, però troben temps per als fills, pel company, pels pares, pels germans… Quantes dones diuen que els agradaria fer tal cosa o tal altra, però que no saben com fer-ho perquè tenen la sensació que no poden prioritzar-se ni tan sols una hora a la setmana….

Doncs bé, amb l’arribada de la Lua em vaig adonar amb més força que mai que si volia que les meves filles no es quedessin amb les engrunes, no es conformessin amb el que quedava o no quedava després d’atendre a tothom, hauria de començar a ser-ne exemple. Perquè no vull que quan siguin grans i jo velleta, veure com no tenen temps ni per cuidar-se, ni per fer allò que els agrada, ni per a res. Vull que s’estimin, vull que es cuidin, perquè si es cuiden podré gaudir d’elles, i elles dels seus fills, i de la vida durant (potser) més temps que si no ho fan…

I m’he anat estimant. I em llevo d’hora, i faig els meus exercicis o vaig córrer, i medito una estona cada dia, la “meva estona”. I em m’escolto, i quan em sento saturada demano un cop de mà. I he après a demanar ajuda, a no voler arribar a tot i a no conformar-me amb les engrunes.

I tu, et conformes amb les engrunes?