No us passa?

5.5.2015

La setmana passada la Lua va estar malalta. Va tenir febre uns dies i em vaig adonar que malgrat que l’experiència és un grau i tens una altra manera d’encarar aquestes coses, per més temps que passi no m’hi acostumo. No m’agrada que les meves filles no estiguin bé i és curiós com per més que sàpiga que el que tenen és una tonteria, hi ha alguna cosa dins meu que em fa sortir la mare protectora-lleona-quèhedeferpercurar-vos que em faria moure cel i terra per veure-les bé.

I just aquells dies en què vam fer teta, braços, pell, mimos i més teta i braços, a les notícies només feien que sortir (com gairebé sempre), fets que em costava d’escoltar i veure. El drama al Mediterrani, amb la imatge d’un cos surant d’una nena (us recomano que us llegiu aquest post d’Ibone Olza), el drama del Nepal, i la notícia que em va partir en dos i de la qual em vaig negar a veure les imatges: una cuidadora d’una escola bressol de prop d’on visc maltractant nens…

Tot això, amb la Lua a coll, em resultava tan dolorós… que confesso que sovint (no ara, sinó des de fa temps) no miro les notícies per no patir tant!

Alhora, veure tot allò em recordava una vegada i una altra com en som d’afortunats. Que sí, que ens passen coses, que a vegades no són agradables, que a vegades fan mal. Però segurament no és res comparat amb el drama de milions de mares i pares que per atzar han nascut en països on els torturen, on els rapten els fills, on els maten qui s’estimen, on no tenen res per alimentar-los…

Perquè una cosa que passa quan ets mare és que el dolor de la resta de mares no t’és aliè, almenys a mi no me n’és.

I a vegades és insuportable… No us passa? No us fa mal quan veieu imatges de mares plorant els seus fills? O quan en veieu d’altres de desnutrides que no tenen res, literalment res, per donar-los?

I una altra cosa que passa quan tens fills és que el dolor de la resta de nens tampoc t’és aliè.

I la setmana passada em va resultar insuportable sentir en el programa Sense Ficció de TVC, les tortures que es feien sistemàticament als nens internats en època franquista. Tremendo.

Per això en caps de setmana com aquest que s’ha acabat, que l’he passat en família, m’he sentit tan profundament afortunada. De néixer on m’ha tocat, d’estar amb les persones que estic, de tenir aquestes filles, de poder-les alimentar, de fer el que m’agrada, de compartir-ho amb gent que m’estimo… Tan afortunada…

I em pregunto si això ens passa prou? Això de sentir-nos afortunats fins al moll de l’òs, això de valorar el que tenim per sobre de tot, això de sentir goig de viure, malgrat les dificultats que ens puguin tocar en algun moment…? Ens passa prou?