"No tornaràs a dormir com abans mai més!"

26.7.2011

Em considero una persona una mica primària. I amb això vull dir, simplement, que necessito tenir les necessitats bàsiques cobertes. Com tothom, direu. I sí, com tothom. Però hi ha gent que encara que tingui gana, doncs es pot esperar i no passa res, ja menjaran més tard. Que encara que hagin d’anar al lavabo poden aguantar-se hores fins que és el moment, que encara que hagin dormit poc això no els altera ni l’humor ni l’estat d’ànim, i que encara que no hagin tingut sexe durant anys, doncs no passa res, perquè ja arribarà. Jo no sóc així.

Jo quan tinc gana he de menjar com l’aire que respiro, i he de menjar JA! Perquè sinó, ho sento, em poso de molt mal humor. A casa ja ho saben i quan dic “tinc gana i és d’aquella”, ja saben a què em refereixo, saben que he de menjar qualsevol cosa, que necessito gasolina de manera urgent. Això passa molt quan estàs de vacances i vas amb els horaris una mica laxes. Comences a buscar restaurant quan ja tens gana i no en trobes… i vé aquella gana que t’està dient: “vas tard!”. He de dir que això em passa amb molta més força des que dono el pit. La gana és ferotge, com podeu llegir també a “GANA”.

Però avui em vull centrar amb el dormir, la meva necessitat bàsica per excel·lència. M’encanta dormir i quan tenia 16 anys era capaç de dormir, habitualment, 12 hores seguides i quan em llevava encara tenia la sensació que hauria pogut dormir una mica més! Però un bon dia a la feina, em va tocar el torn de nit durant 2 anys. Que sí, que treballàvem pel programa de màxima audiència, però treballar de nit, ho sento, és terrible! Aleshores vaig començar a deixar de dormir bé. Tenia dificultats per conciliar el son, al cap d’unes hores de dormir em desvetllava i no hi podia tornar, etc. Un bon dia vaig tornar a treballar de dia i per tant, a dormir de nits, i va semblar que tot tornava més o menys a la normalitat. Dic més o menys perquè des d’aleshores sempre més he tingut el son lleuger; em desperta una mosca!

Quan ja semblava que tornava la normalitat, em vaig embarassar i van començar l’insomni, les anades al lavabo… i les poques hores de son, que es van enganxar amb les mateixes poques hores de son del principi de la criança. No és que la meva filla no dormís; mai n’ha tingut dificultat. Era més aviat que amb el meu son lleuger, les hormones a mil que tenia i els despertars per donar el pit a la nit, m’acabava desvetllant i em podia passar dues hores desperta tranquil·lament. Horrorós. Molts dels posts d’aquest blog són creats durant les hores d’insomni que, almenys, van ser de profit.

Però miro al meu entorn, parlo, comento, i veig que a mesura que ens anem fent grans anem dormint menys i pitjor. Perquè veig els amics que ja van pel segon fill i si no es desperten per l’un, es desperten per l’altre. Veig que jo, si tinc feina, l’he de fer traient hores de son, que és quan més em puc concentrar perquè la casa està en silenci. Veig que un bon dia els bebès es tornen adolescents, així com per art de màgia, i comencen a sortir de nit. Veig com pateixen els pares i com tornen a despertar-se a la nit; ja sigui per esperar que torni i poder dormir tranquils, ja sigui per anar-los a buscar al bar o a la festa de torn. Veig que una mica més tard o abans que els fills superin l’adolescència les dones entrem a la menopàusia i veig que en aquesta etapa apareix, altra vegada, el temut insomni. Que si ara no puc dormir, que si tinc uns fogots que em treuen del llit…

I finalment veig la vellesa. Els meus avis dormen tots dos amb una ràdio al costat i si no es desvetlla un es desvetlla l’altre. Van a dormir d’hora, és cert, però és que potser només dormiran unes poques hores i si els ve la son, millor que els enganxi al llit, no trobeu? És aleshores quan li dic a la meva mare; òstres, quines ganes que tinc de dormir com quan tenia 15 anys! I, gairebé sense ni preparar-me per la resposta m’engega aquella frase lapidària que fa tan mal: “No tornaràs a dormir com abans mai més!” 😉

Però jo, que sóc optimista de mena penso: “Si home, segur que s’equivoca!!!”, i creuo els dits desitjant que en això ella no tingui raó!