No tinc por

Estimada Laia,

Ja feia molts dies que tenia ganes d’escriure’t només a tu. Fa molts mesos que estic assaborint això de tenir, a l’exterior, només una filla. Perquè sé que s’acaba.

Aviat hi seràs tu i també hi haurà la Lua i hauré d’atendre-us a les dues, de demostrar-vos com us estimo a les dues, de jugar amb les dues, d’acollir-vos a les dues… Sé que en tens ganes i alhora també sé que una part te la mires amb recel perquè no saps fins a quin punt canviaran les nostres vides.

Et passa el mateix que a mi. Jo també en tinc ganes i per molt que intento imaginar-m’ho, per molt que m’ho han explicat, no sé com serà ser quatre a casa. No sé com sabré gestionar la demanda i el postpart i totes aquestes coses.

Però confio. Confio que sabrem adaptar-nos, confio que anirem aprenent a fer-ho cada dia una mica millor. Confio que serem molt feliços, confio, i confio, i confio… Confio que seràs feliç amb la Lua a casa, que t’agradarà tenir-la amb nosaltres. Confio que els dies que necessitis més atenció, sabrem detectar-ho i que sabrem donar-te-la. Confio que sabràs expressar-nos el que necessites i com ho necessites. I confio que sabrem entendre-ho i acompanyar-te.

Però aquestes línies que t’escric són pels dies que no ho farem bé, que no ho sabrem gestionar, pels dies que potser et pensaràs que estàs sola, que tot ha canviat.

Per si en algun moment del nou canvi de vida tens la sensació que t’hem passat a estimar una mica menys: Laia, no serà així. Ens és impossible estimar-te menys; a un fill només te’l pots estimar una mica més cada dia. És l’únic que puc fer: estimar-te cada vegada més i més i més. També quan hi hagi la Lua.

Quan siguis gran i tinguis fills sabràs què és el puerperi i no sé com duré el que està a punt de començar en mi altre cop. Potser algun dia estaré plena d’ombres, o potser no, qui sap. Però si les ombres vinguessin a trobar-me en algun moment, sàpigues que també està bé, que tot està bé.

Que jo, la mama, necessitaré fer aquest recorregut com el vaig fer quan eres tu el bebè que jo duia en braços gairebé les 24 hores del dia. Que serà per bé i que quan marxen les ombres, només hi pot haver llum. Per tant, no et preocupis. Estaré bé. Estarem bé.

Sàpigues que sí, tindré un bebè que dependrà molt de mi, però tot i així, t’acompanyaré també en el teu camí, vagi cap on vagi. Sàpigues que tot allò que donaré a la Lua també t’ho vaig donar a tu.

Que en vas poder gaudir i que n’has pogut gaudir durant molts anys. Potser en algun moment et semblarà que tu no ho vas tenir, però per això tenim vídeos, records, fotografies i de tot, que has anat mirant, i veient que sí, que tu vas ser un bebè tremendament esperada i desitjada i que et vam acollir i acompanyar amb tot l’amor de què vam ser capaços.

Sé, que encara que en algun moment et pugui semblar que no, en el fons del teu cor tot això tu ja ho saps.

Suposo que t’escric tot això perquè en mi hi ha una miqueta (només una miqueta) de por. Por al desconegut, a això que passarà aviat i que no sé ben bé com serà.

Però tu ets sàvia i de sobte, des de fa un parell de setmanes poses a tothora el CD del Club Super 3 i la cançó que més t’agrada és la de “Uh Oh No tinc por!”, i no saps com t’ho agraeixo.

Perquè malgrat que s’enganxi com una paparra i no me la pugui treure del cap des de fa dues setmanes, a mi també m’està ajudant a fer fora les pors i a ser valenta. Sé que a tu també. I així, altre cop juntes, anem travessant allò que a estones, ens espanta.

Per tot això, altre cop, gràcies. Gràcies per escollir-me com a mare, gràcies per ser-hi, gràcies per ser com ets, gràcies per la teva generositat, per l’amor que em regales cada dia.

T’estimo i t’estimaré sempre. Amb el naixement de la Lua l’amor no es redueix sinó que es multiplica. Encara en tinc molt per donar-te, per donar-vos. No me l’acabareu pas!!!