No suporto "Supernanny"

9.5.2011

El primer dia, fa molt temps, que vam veure aquest programa (en la versió nord-americana), literalment vam flipar. Ens vam quedar asseguts al sofà sense gairebé poder articular paraula. Només podíem mirar aquell desgavell monumental que tenien instal·lat a casa d’una família americana on tots cridaven, on tots es faltaven al respecte i on només aquella Supernanny semblava no estar histèrica.

Després d’aquesta experiència, vaig veure algun programa més, també en la seva versió espanyola i he de dir, en tots dos casos, que és un programa que, simplement, NO el suporto. Primera, em fascina que, si aquell desgavell és real, aquella família vulgui sortir a la tele per ensenyar-ho a tothom. Segona; si aquell desgavell és real, em sorprèn com aquella família no ha acudit, molt abans, a algú que els pogués ajudar. I tercera; no em crec que després dels consells de la Supernanny, es pugui passar de la guerra més absoluta, a la família feliç.

Evidentment no puc parlar ni de tots els programes, ni de totes les famílies, però els que vaig veure tenien un denominador comú; els pares estaven absolutament desconnectats dels seus fills i el que és pitjor, d’ells mateixos. El programa no els ajudava gaire en aquest aspecte i encara els infantilitzava més, com si fossin estúpids o alguna cosa per l’estil. Sempre quedaven retratats com uns pares ineptes, perduts, necessitats i desquiciats. Insisteixo; no entenc com no es negaven a sortir per televisió! Però el que em removia més i m’indignava, és que en cap cas s’anava a l’arrel del problema. No es tenia en compte la demanda desplaçada d’aquell nen petit que reclamava a crits més atenció, més mirada, més contacte, més empatia, més TOT, d’uns pares que no sabien ni per on començar i que, molt probablement, no ho havien sabut des del primer dia de tenir-lo als braços. Aleshores què se li acudia a la Supernnany? Enviar aquell petit gremlin/a al famós RACÓ DE PENSAR! Sempre m’ha sorprès això del racó de pensar. D’una banda perquè dubto dels seus beneficis però sobretot, perquè sempre em pregunto què carai deu pensar un nen de 3 anys, per exemple, sol en un racó. El més probable és que pensi “el meu germà és un estorb i si la mare no em veiés, ara mateix li tibaria els cabells”, o “quan em deixin sortir d’aquesta merda de racó, aniré a l’habitació i jugaré amb la nina nova”. Com sabem que allò que pensen té alguna relació amb el que ha passat? Com sabem que aquella estona allà, al TIME OUT, servirà d’alguna cosa?

Els problemes en la criança, que no són pocs, necessiten molta escolta, molt “anar a l’arrel”, molta introspecció en nosaltres mateixos per saber què està passant, què ens està dient aquell nen/a enfadat. Saber com estem i què ens provoca a dins tot això que succeeix a casa nostra. Com ho vivim, quines expectatives teníem i que no s’han complert. Ens sentim culpables? Culpem al fill/a? Ens sentim sols? Necessitem ajuda? Hi ha tants aspectes a abordar, tantes mancances per resoldre, que el “pim-pam” de la Supernnany dóna una imatge absolutament distorsionada del que REALMENT està passant dins de cada família. I els nens es mereixen tota l’escolta, tota la paciència, tot el temps i tota l’empatia que mai la televisió els podrà donar. A la tele no hi ha ni temps, ni paciència ni empatia.

Ho sento, però frivolitzar amb aquests temes de criança, de maternitat, de paternitat, que tants mal de caps i tant dolor comporta a tantes famílies, em sembla una falta de respecte. Pels pares i pels nens. Per la societat en general. Perquè encara que ho pugui semblar, no som tontos. O almenys, això és el que m’agrada pensar.