No ploris

15.9.2011

Aquests dies tot va de plors. L’inici del curs és per molts, un bany de llàgrimes; tant pels nens com pels pares, i aquests dies, les converses amb amigues, amb conegudes, amb mares del parc, amb blogueres, etc, tot va del mateix i és normal; parlem del que ens preocupa i ara mateix preocupen els nens que ploren perquè no es volen quedar a l’escola o a la llar d’infants sense els pares.

Tot plegat em porta a aquí, al blog, a reflexionar sobre si els adults sabem o no acompanyar els nens en el seu dolor i en el seu plor, i lamento dir i creure que en general no, no en sabem. Què diuen la majoria de mestres quan el nen no vol deixar el coll de la seva mare i crida i plora sanglotant de pena i ràbia? “No ploris!”, què diuen molts després de veure el seu fill que ha caigut i s’ha fet una rascada al parc i plora perquè s’ha fet mal i s’ha espantat? “No ploris, no ha estat res”. Sabeu què crec que dirien aquests dos nens si poguessin i sabessin fer-ho? El primer diria: “Clar que ploro: ploro perquè no vull que la mama marxi, perquè a tu no et conec de res, perquè tants nens em fan por, perquè aquest lloc m’és estrany i m’hi sento insegur, i perquè hi tinc tot el dret!”. El segon diria: “Clar que ploro; perquè m’he fet mal, perquè m’he espantat en caure, perquè se m’han clavat les pedretes del parc al genoll i no m’ha agradat… i sí que ha estat. He caigut i m’he fet mal, no trobes, papa, motiu suficient perquè plori?”

Però als pares i a les mares no ens agrada que els nostres fills plorin per una senzilla raó: ens fan patir, ens fan patir molt. Si poguéssim triar, segurament escolliríem que estiguessin sempre contents i alegres. Que fossin feliços, que riguessin, que no s’enfadessin mai i que en cap cas sentissin ni dolor, ni frustració, ni pena, ni enyor,… Res que els faci patir, vaja, i per tant, res que ens faci patir, de rebot, a nosaltres.

Però ningú va dir que tenir fills fos fàcil i acompanyar els nostres fills en el plor desconsolat i trencador és de les coses més difícils que hi ha. D’una banda perquè se’ns trenca el cor i no volem que s’ho passin malament però de l’altra, i no menys important, perquè ens toca en un lloc molt profund de la nostra ànima i ens activa molt probablement una memòria que crèiem desapareguda de quan érem nosaltres els que ploràvem així i érem, segurament, mal acompanyats en el plor. Perquè potser nosaltres també vam plorar quan ens deixaven a la llar d’infants, o amb els avis, o quan anàvem de colònies. Perquè també ens vam enyorar, perquè també ens vam fer mal i ens van dir: “No ploris, no ha estat res!”… i si no hi posem consciència, si no intentem recordar què ens agradava i què no, què ens molestava o ens feia ràbia, o què ens ajudava… repetirem el clixé i direm exactament el que ens deien a nosaltres que molt probablement serà: “No ploris!”. O coses molt pitjors com ara: “ja ets massa gran per plorar! Sembles una nena! Què dirà la gent que et vegi plorar?” i bestieses així…

Quan tinc un disgust, quan s’ha mort un amic, quan m’he sentit malament o he estat molt i molt trista, el que més m’ha ajudat és tenir a algú al meu costat abraçant-me i dient-me: “plora, plora… treu-ho tot… t’entenc i t’acompanyo… és molt dur el que ha passat… plora, plora…” sense sentir-me ni bleda, ni jutjada, ni estúpida. Quan m’acabaven de fer la cesària i jo plorava com una magdalena, trencada en cos i ànima, el ginecòleg, les llevadores, les infermeres i l’anestessista només eren capaços de dir-me: “No ploris! La nena és preciosa!” I què té a veure una cosa amb l’altra? “Deixeu-me plorar tranquil·la” vaig ser capaç de dir, i en un moment van desaparèixer tots. Millor plorar sola que mal acompanyada.

Per això, quan la Laia plora perquè s’ha fet mal, o pel que sigui, li dic: “Ah… t’has fet mal… plora, amor meu, plora… que les llàgrimes també curen”.

Em pregunto quanta pena i tristesa tenim emmagatzemades en forma de nus al coll o de contracció al diafragma per haver escoltat: “No ploris!”.