No n’hi ha prou amb estimar els fills

No n’hi ha prou amb estimar els fills. Estimar-los pot ser que no sigui suficient si no ho noten en els teus actes, en la teva mirada. Estimar a un fill que has gestat, parit i criat és fàcil. És gairebé inevitable, és espontani i es fa sense esforç. Però demostrar-li-ho, que aquest amor li arribi a cada porus de la seva pell, que no en tingui cap dubte, ja és més difícil.

“És que jo l’estimo molt”, em diuen a vegades… i contesto “i ell, ho sap, ho nota?” perquè de vegades la resposta és no. Perquè sense voler i amb la millor de les intencions, els nostres actes no diuen “t’estimo” sinó a l’inrevés: “no t’estimo”. Quants adults, tot i saber des de la raó que els seus pares els volen no s’han sentit mai estimats de veritat per ells? Què fa la diferència?

[bctt tweet=”L’amor incondicional. Que és molt fàcil d’escriure però bastant més difícil de practicar.” username=””]

Un amor que va lligat al respecte profund, a l’acceptació profunda de qui i com són, a donar suport i acompanyar en tot moment. Que va lligat a desterrar de la nostra manera d’actuar i educar els xantatges, les manipulacions o els suborns, tot el que signifiqui, en el seu significat més profund: “no t’estimo sempre, sinó només quan fas o dius el que jo vull”.

I això és difícil, sí. Perquè a vegades ens trobem sense recursos, ni eines, ni paciència. I el nostre comportament els confon… el que diem amb el que fem no va de la mà i encara que diguem mil vegades al dia “t’estimo”, si després els cridem, no els escoltem o els exigim coses per les quals no estan preparats, integren la sensació de no amor.

Perquè no n’hi ha prou amb estimar-los, no n’hi ha prou. I això és el més difícil: superar, transcendir el que ens impedeix estimar d’aquesta manera incondicional, apartar d’una vegada per totes aquelles frases que no volem dir, aquests tons de veu que no volem fem servir, aquells actes de falta de respecte profund per aquest ésser, que és petit sí, però que se’l mereix tot.

“És que ho faig pel seu bé”… no, no és pel seu bé. És pel teu. Perquè és més ràpid aconseguir el que volem, perquè requereix una paciència que potser no tenim, perquè criar amb consciència és esgotador. Però tractar-los sense respecte mai és pel seu bé.

Que difícil és acceptar-lo amb les seves virtuts i els seus defectes, amb les seves llums i ombres…! Que difícil és estimar-lo profundament quan crida, pega, plora i no escolta..! Que difícil és estimar-lo quan no es comporta com t’agradaria o quan se surt de tot el que tu coneixes o t’han explicat…! Que difícil és estimar-lo quan has de repetir-li mil vegades el mateix perquè sembla no entendre-ho…! Que difícil és estimar-lo quan no és com tu creies que seria…! Que difícil és estimar-lo quan estàs esgotada i et posaries a plorar perquè ha tirat a terra, sense voler, el sopar que vas avançar ahir a la nit morta de son, per no haver d’anar tan atabalada avui…!

Però saps…? Així és com ens estimen ells. Així. Incondicionalment, en tot moment i en qualsevol lloc. Així ens estimen. I ens ho demostren a cada pas, de mil i una maneres, si volem escoltar. Així ens estimen, malgrat tot i contra tot. Incondicionalment.

Fem com ells. Estimem incondicionalment. Acceptem-los tal com són, sense intenció de canviar res. Siguem conscients que amb estimar-los no n’hi ha prou. Que cal demostrar-ho, que ho sentin, que ho palpin, que ens ho vegin als ulls… amb la nostra mirada, la nostra veu i els nostres actes.

Que d’adults mai tinguin la sensació que el nostre amor per ells no estava garantit. Que depenia del moment, de l’humor, del lloc. Que no hagin d’explicar mai a ningú “sé que m’estimaven, però en realitat, mai em vaig sentir estimada de veritat”.