No m'hi ficaré!

27.4.2011

Fa dies que ho penso: els pares, els homes, tenen molta paciència. Amb nosaltres, em refereixo. Bé, no generalitzo, parlaré només per mi:

El meu company té molta paciència… Sí, amb mi, i en això de la criança, vull dir. He tingut molta sort; tinc un home que val un imperi, i no és un dir. M’estima i m’ho demostra, és íntegre, és bona persona i a més a més, és un pare extraordinari. Però resulta que té una altra virtut i és la de la paciència. Perquè somriu en comptes d’enfadar-se quan jo, que veig amb què ha decidit vestir a la nostra filla, li dic que aquell jersei millor que no, perquè no combinarà molt bé amb els pantalons. O perquè li comento que els mitjons que li ha triat, em sembla que li van una mica petits. D’acord, alguna vegada m’ha dit allò de “no l’estic vestint jo?” però reconec, i això ho confesso, que si m’ho fessin a mi, em molestaria!

A vegades n’he parlat amb alguna amiga i acabem descobrint que allò que ens pensàvem que només passava a casa nostra, és força comú i que les dones, les mares en aquest cas, ens fiquem bastant en la manera que tenen els homes, els pares, de criar els fills. Diguem que a vegades semblem aquell apuntador que hi havia abans als teatres, que anava guiant als actors si s’equivocaven. I clar, la majoria d’homes, per sort, no necessiten cap apuntador. Que potser la jaqueta no combina o els mitjons són petits? Sí, és possible però… quina importància té?!

Em pregunto per què carai tenim aquesta mania… Hi ha estones que crec que és perquè som més patidores o almenys jo ho sóc més, i penso en més variables (que si potser més tard farà fred, etc,…). Però potser és perquè passem, en general, moltes més hores amb el nostre fill@ i per tant, inevitablement, en sabem més coses. O potser és perquè els hem dut a la panxa, que ens fa ser així… No en tinc ni idea. La veritat és que ja intento a vegades evadir-me i pensar “ara estan junts i jo no m’hi fico”… però al cap d’una estona, per exemple, si em diu “ha fet caca i ja l’he canviat”, li pregunto “I n’ha fet molta?”. Ho sé, és cutre, però no me’n puc estar… he de tenir tota la informació!

Sigui com sigui, la qüestió és que sí, que penso i ho confesso, a vegades hi estem massa a sobre. I ells prou que intenten fer-ho tot perfecte però costa fer-ho tot al nostre gust, no trobeu? A mi em passava sobretot al principi, que tenia la lleona que hi ha en mi molt més desenvolupada. Ara, amb el temps, l’experiència (la poca que tinc) i el dia a dia de la criança, vaig intentant confiar, relaxar-me… i veure que la veritat, la pura realitat, és que el meu company, el pare de la meva filla, el meu home, ho fa MOLT i MOLT bé. I estic segura que no és l’únic, n’hi ha milers! El que passa és que no els ho diem gaire sovint. Bé, parlo per mi, no li ho dic gaire sovint!

O sigui que:

Marc, gràcies per no engegar-me a regar quan et dic segons quina tonteria. Sé que m’entens i que no m’ho tens en compte. Em sento orgullosa de tu, com a persona i com a pare. Ho fas tan bé… Tenir-te al costat em fa la criança de la Laia molt més fàcil. Tenir-te al costat em fa feliç i em dóna seguretat. Quan jo sento que caic, sé que sempre hi ets per agafar-me i no deixar-me anar. Ets un pare fantàstic que ens protegeixes, que ens aculls quan et necessitem, que ens fas riure cada dia i que ens fas la vida molt més fàcil i preciosa. A totes dues. Mai te n’estaré prou agraïda. T’estimo més del que podria expressar en aquest blog.

I a partir d’ara prometo no dir res quan vesteixis a la nostra filla! T’ho prometo! (però sisplau, podries intentar recordar que els quadres i les ratlles no combinen?! :))