No fem difícil el que és fàcil!

30.11.2012

Quan la Laia feia poc que havia nascut van venir uns amics a veure’ns per donar-nos l’enhorabona. El seu fill acabava de començar P-3 i quan els vaig preguntar com li anava l’escola em van dir que una mica malament des que, després dels (atenció!) 15 dies de període d’adaptació, havien de deixar el nen a la porta i ell sol anar pel passadís, entrar a la classe i deixar la bossa i la jaqueta a la seva guixeta. Al seu fill li costava. Li era molt difícil dir-los adéu a la porta i se li feia una muntanya entrar a la classe sense el seu acompanyament. Ho havien parlat amb la mestra però res, eren “normes de l’escola” i punt.

La veritat és que en ple postpart com estava jo, les coses que passen a P3 em quedaven una mica lluny, però tota aquesta història em va retornar de sobte l’altre dia. Una altra mare es dirigia a mi, preocupada, perquè a l’escola del seu fill li havien dit, sense avisar-la prèviament: “a partir d’avui tu et quedes aquí i ell va sol fins a la classe. Ja no el pots acompanyar, i quan el vinguis a buscar, t’hauràs d’esperar al mateix lloc”. El nen havia posat cara de “i ara què passa?” perquè no entenia per què la seva mare no el podia acompanyar com cada dia. Però res, no hi va haver manera: també eren normes estrictes de l’escola. En els dos casos, quan havien preguntat per què, sempre els deien el mateix: perquè així els fem autònoms, han d’acostumar-se a treure’s la jaqueta sols, etc.

La ditxosa jaqueta. No he entès mai per què hi ha tanta “obsessió” en el tema de la jaqueta, en què ho facin tot sols, en què ningú els ajudi a pujar-se els pantalons després de fer pipí, i tantes altres coses que m’expliquen mares i pares… Jo no conec cap nen que amb tres anys no se sàpiga treure sol la jaqueta, a no ser que porti botons estranys o cremalleres difícils de baixar. En el fons, amb la jaqueta els nens no hi tenen cap problema.

El problema, per ells, és en entrar en un lloc amb el qual encara no estan del tot familiaritzats, per molt que hagin passat els rigorosos dies de suposada adaptació. En creuar un passadís llarg i que troben molt gran i que potser fins i tot els fa una mica de por, en entrar a la classe i en veure què es trobaran aquell dia…

Heu tornat mai a les vostres escoles de quan éreu petits? Recordeu quina imatge en teníeu? Jo, de nena, veia les classes gegants i els passadissos infinits. Quan hi he tornat, he vist que era una petita escola de poble i m’he meravellat de com canvien les proporcions a mesura que vas creixent. Per això ara ens toca posar-nos al lloc d’aquests cossos petits que acompanyem a l’escola. Evidentment que ho superaran i que un dia ho faran sense por, però jo em pregunto: Cal que posem difícils les coses que podrien ser extremadament fàcils? És a dir… la vida ja ens porta a vegades situacions molt complicades i que no podem evitar de cap de les maneres. Per tant, les coses que de veritat són fàcils o poden ser-ho… quina mania en fer-les complicades!!!

Cada dia o ell o jo acompanyem la Laia a l’escola. Travessem el pati, anem fins a la classe, entrem, saludem a tothom, anem fins al passadís on hi ha les guixetes, i hi som mentre ella penja la bossa i la jaqueta on toca. Després tornem a entrar a la classe, li diem alguna cosa, li fem un petó i marxem. I com nosaltres, la resta de pares. Durant aquesta estona, si quan hem arribat hi havia algun nen plorant i cridant per alguna cosa com ara perquè no volia que la mare marxés (encara n’hi ha que ploren, sí), doncs li dic a la Laia “mira, està molt trist… no vol quedar-se a l’escola” i podem posar paraules a allò que passa, per exemple. Quan arriba, sempre té molta vergonya: les mestres li diuen “bon dia, Laia” i ella abaixa el cap i respon molt fluixet perquè li fa cosa que els nens que ja han arribat i les mestres la mirin tots alhora de cop i volta. Normal.

L’entenc, perquè a mi a vegades encara ara, amb 36 anys, em passa. Quan hem quedat per un sopar, per exemple, tots els de la feina, em fa cosa arribar i no saber qui hi haurà, si estaré sola, si ja estaran tots asseguts… i moltes vegades quedo amb algú abans i així hi anem junts. Ens “acompanyem” i així l’entrada en un lloc nou i una situació nova, no fa tanta… “cosa”. I fem allò que potser ens seria una mica “difícil”, doncs més “fàcil”. Així, sense problema, amb tota la naturalitat del món. No passa res! Tothom té dret a tenir vergonya en determinades situacions, no? Doncs els nens també. I obligar-los a fer aquestes coses sols quan són encara tan petits i els costa, trobo que és del tot innecessari. Trobo que és dificultar encara una mica més l’entrada a l’escola, que per molts ja ha estat força difícil per les adaptacions extremadament curtes que es fan en la majoria de centres educatius.

Opino que tenim massa pressa i que ens preocupem massa. “Si als tres anys no es treu la jaqueta sol i fa totes aquestes coses per si mateix… ui, quin problema!” De veritat pensem que els nostres fills no sabran treure’s la jaqueta i el que faci falta quan siguin més grans? De debò pensem que un bon dia no seran completament autònoms i sabran tirar la seva vida endavant amb empenta i decisió perquè ara, als 3 anys i als inicis encara de curs, els acompanyem per entrar a la classe?

Em sembla del tot exagerat. Em sembla que tot sovint els adults sistemàticament compliquem les coses per la por de què siguin massa “dependents”. Ens fa molta por la “dependència” dels nostres fills cap a nosaltres, massa. I a vegades això ens impedeix veure les coses amb els seus ulls. Que els acompanyem a classe no vol dir que siguin dependents. Vol dir que sí, que encara necessiten que els acompanyem en determinades situacions. I és el que ens toca. I no passa res. Si als 17 anys ens demanen que els acompanyem per entrar a la classe de l’institut serà una altra cosa, però ara? Per favor….!

Intentem no fer difícils les coses que, de per si, són fàcils. Serem més feliços! 🙂