Nits esperpèntiques quan tens fills

Hi ha nits esperpèntiques i jo últimament n’estic vivint unes quantes. Hi ha nits que els fills es desvetllen i no saps per què, però la qüestió és que no hi ha manera que tornin a dormir i com que encara no parlen gaire bé, no saps si és simplement neguit o si hi ha alguna cosa que molesta i que se t’escapa. Però la qüestió és que et trobes al menjador (perquè el llit sembla tenir punxes), a les dues de la nit amb una nena sense son.

En les nits esperpèntiques pot passar de tot, però el més comú que tenen és que dorms de poc a gens. I no són nits de vetlla per mals de panxa o per alguna malaltia, no. Són nits en què no hi ha cap mal, només insomni infantil que li ha agafat de sobte per qualsevol cosa que tu no has atinat a veure potser perquè, simplement, tampoc hi ha res a veure. Una amiga que sap què són les nits esperpèntiques em diu “que no et desvetlles tu, a vegades?” i quan li dic que sí, però que jo en sé els motius em respon “i els seus que deu tenir ella!”, i davant d’això, només em queda finiquitar la conversa amb un “doncs ja passarà”.

Però la qüestió és que quan són les dues, les tres o les quatre de la nit d’una d’aquestes nits esperpèntiques tu penses que no, que no passarà mai, que aquestes nits en què et cau el cap de son però que has d’aguantar metxa no s’acabaran. I apa, al menjador mirant contes, o dibuixant amb colors, o mirant com s’entreté amb alguna cosa. Hi ha nits esperèntiques millors que altres. En algunes et poses menys nerviosa i ets capaç d’acompanyar-la en allò que fa. Altres estàs tan destruïda que t’estires al sofà i li dius “quan tinguis son, m’avises” i intentes no moure’t gaire i almenys, descansar.

Hi ha nits esperpèntiques que et surt la vena “doncs almenys que no sigui en va” i decideixes que mentre ella mira contes, tu et posaràs a fregar. I allà et veus, a les tres de la matinada, amb la fregona entre les mans i a mig fer et dius que si algú et veiés ara es pensaria que ets boja!

En les nits esperpèntiques que he viscut amb les meves dues filles (perquè totes dues s’han desvetllat en algun moment de la seva -curta- vida) he fet de tot. Des de no fer res, a escriure, enviar mails a altes hores de matinada (es deuen pensar que no dormo), fregar, plegar roba, ordenar calaixos, mirar dibuixos, jugar a nines i no sé quantes coses més.

Per sort, són nits que oblides. Perquè jo no recordava les que havia passat amb la Laia fins que n’he viscut algunes amb la Lua. Llavors em va tornar tot el record de nits de “va, anem a dormir” i ella “no”, exactament igual com fa ara la seva germana petita. Perquè ja us ho he dit, el llit té punxes!

L’altra nit vaig tenir un moment de baixon i vaig plorar. Res, no us penseu, 2 minuts, just per treure’m la frustració de sobre de tenir tanta son i haver-me d’aixecar a viure una nova nit esperpèntica. Perquè en aquell moment és quan t’és difícil pensar que això també passarà. Però em vaig eixugar les llàgrimes i un cop ja érem al sofà vaig repetir-me una vegada i una altra “passarà, passarà, passarà”. Perquè un dia, aquestes nits amb la Lua també les hauré oblidat. Perquè un dia només recordaré que això ens passava quan algú em digui que li està passant a ell.

Perquè sé que és una etapa i que s’esfumarà com totes les altres. Que serà més o menys llarga, més o menys difícil de portar, però que s’esfumarà inevitablement. I mentrestant, hauré crescut una miqueta més… perquè cada vegada que estem al límit de son, de cansament, de saturació mental i física i ens hem d’entregar als nostres fills, creixem. Perquè cada vegada que podem acompanyar-los des de l’amor i no des de la ràbia o l’infringir-los més mal, creixem amb ells una mica. Això també és inevitable.

O sigui que si algun dia teniu alguna nit esperpèntica penseu que no sou els únics i que en algun lloc, en alguna casa, hi ha una altra mare o pare com vosaltres plegant roba a les tres de la matinada, ordenant calaixos, fent una lassanya, enviant mails o jugant a cuinetes. I potser no consola, però acompanya. 😉