Nens que no volen anar en cotxe

7.7.2015

Anar en cotxe mai havia estat un problema amb la Laia. La posaves a la cadireta i al cap de tres revolts ja dormia. Era plàcid viatjar amb ella i no tenia cap problema de fer-hi migdiades llargues, és més, li agradava, i de més gran, ho demanava. Encara ara quan hem d’agafar el cotxe i es nota cansada diu “ai, que bé, dormiré una miqueta”… No havíem dubtat mai en anar de vacances lluny i amb ella amb 2 anys anàvem a Tarifa, a la Vall d’Aran, a Burdeus i a on fes falta perquè realment era fàcil i possible.

Però no hi ha mai dues nenes iguals i amb la Lua és una altra història. Diria que podem comptar amb els dits d’una mà les vegades que s’ha adormit anant en cotxe. No li agrada ni ara ni li ha agradat mai. Si està cansada és incapaç de relaxar-se i adormir-se i en comptes d’això, protesta desitjant que paris, la treguis d’allà i l’adormis tu.

L’entenc. El cotxe no li agrada i té motius perquè no li agradi: ha d’anar lligada, perd llibertat i no pot agafar ni fer el que voldria, s’avorreix, se li fa llarg i ho troba una pèrdua de temps. Ella no veu cap utilitat en això d’anar en cotxe i sort en tenim que al costat hi va la seva germana gran, que la distreu i si convé, li fa titelles!

Però no escric això per explicar-vos que l’entenc i que està en el seu dret de protestar i rondinar o plorar tot el viatge fins que podem parar i treure-la de la cadireta. Escric això per dir que com a mare, és esgotador tenia una filla a qui no li agrada anar en cotxe. Perquè no m’agrada veure-la que pateix o que per a ella fer qualsevol viatge, per petit que sigui, és una mala jugada. No m’agrada sentir que s’ho passa malament i alhora, això, que porti malament anar en cotxe ens condiciona. A nosaltres que sempre hem estat culs de mal seient, això de tenir una filla que al minut 2 ja t’està dient que vol baixar és un pal!

Si anem tots junts mira, amb paciència i una canya miro d’entretenir-la i fer els deu mil invents perquè no protesti: li dono el pit en postures impossibles (sort que sóc petita que sinó, no sé com ho faria), juguem, li dono alguna cosa per menjar, cantem, expliquem contes, mirem per la finestra i mil coses més… Però quan condueixo jo amb les nenes i ella rondina com si no hi hagués un demà, em sento impotent, em poso nerviosa perquè no hi puc fer res i no puc distreure’m de la carretera i només tinc ganes de parar.

Algun dia, quan els astres estan en conjunció un cop cada mil, resulta que tenim un viatge plàcid i s’entreté i juga sola mentre canta i finalment s’adorm. I aquell dia li faríem l’onada i ens sentim volar! Però la resta de dies és un calvari.

Sé que no sóc l’única, que hi ha molts pares que viuen això mateix que vivim nosaltres i avui us vull dir: us entenc, és pesadíssim, sé que ho heu provat tot i res sembla que funcioni i si funciona dura quatre dies i torna a fallar… us entenc. Sé què significa triar la destinació de vacances en funció del que es trigui a arribar-hi. Sé què significa conduir en ple estat de nervis mentre per dins et dius “tranquil.la, centra’t en la carretera” o “passarà, un dia li agradarà”, etc. Ho sé.

La majoria de dies ens desplacem a peu o en autobús però clar, hi ha vegades que això no és possible… i em pregunto “fins quan?” I sé que passarà i un dia ni ens en recordarem de tot això… però ara, ara que hi estem ficats fins al moll de l’òs en aquesta etapa llarga de “NO M’AGRADA EL COTXE”, és molt pesat.

I no ens queda res més que entendre-la, posar-li paraules, explicar-li que a vegades anar en cotxe és una necessitat pels pares perquè hem d’anar a lloc o fer coses que no estan al costat de casa. Buscar-li maneres d’entretenir-se i tenir molta però que molta paciència.

I el pare de les criatures volia anar aquest estiu a les Landes…! jajajaja… va a ser que no! 😉

I als teus fills, els agrada anar en cotxe?