Nens que es desvetllen

L’altra nit la Laia estava enfebrada.

La vam despertar per donar-li un anti-tèrmic i entre això, beure aigua, etc, etc… quan vam tornar-nos a estirar per tornar a dormir va començar a donar voltes fins que va dir “mama, tinc gana”.

S’havia desvetllat i sé, per experiència, que un cop desvetllada, és inútil intentar que torni a dormir més o menys depressa. El que millor funciona és aixecar-nos, menjar alguna cosa i al cap d’una estona, tornar a dormir.

Eren quarts de cinc de la matinada i totes dues menjàvem pa amb tomàquet i llonganissa al menjador. En aquell moment em venir un flaix-bac. L’endemà al matí li vaig dir al meu company: “aquesta nit he recordat totes les vegades que la Laia, de petita, es desvetllava. Te’n recordes?”, perquè la veritat és que ja ho havíem oblidat…!

Ella, de tant en tant, es desvetllava igual que tants i tants nens al món, que en determinades etapes del seu creixement, a vegades a la nit es queden amb uns ulls com plats i els desapareix la son com per art de màgia.

No era sempre, per sort, però de tant en tant ho feia. Quan? Doncs en etapes en què ella aprenia a fer alguna cosa nova i molt apassionant…

Les primeres vegades em sembla que era en època de començar a caminar. A vegades a la nit pel que fos li costava tornar-se a adormir de seguida i aleshores ja volia marxa: tornar a practicar. I era inútil intentar que dormís: necessitava practicar, tornar-se a cansar i al cap d’una estona, aleshores sí que s’adormia fàcilment.

Quan passa això és dur, no us ho negaré. Quan ja vas prou cansat, estar-te dues i tres hores a vegades al menjador com si fossin les 12 del migdia jugant al que sigui no fa cap mena de gràcia. Però és inútil enfadar-s’hi, posar-hi pals a les rodes…

Perquè quan no tenen son no en tenen i no poden dormir, igual que ens passa als adults. Per tant, millor prendre-s’ho amb filosofia entenent que és una cosa normal que fan alguns nens (no tots), i sobretot, que passarà.

Al cap d’un temps va tornar a viure una etapa d’aquestes en què es desvetllava un parell de nits a la setmana. Ja era força més gran i ara mateix no recordo molt bé per quin moment passava. El que sí recordo és que aquelles nits li dèiem que era molt tard, que nosaltres no teníem ganes de jugar.

Que l’acompanyàvem i estàvem allà al seu costat, però estirats al sofà intentant descansar mentre ella jugava i li tornava a venir la son. Els primers dies es queixava una mica però de seguida va acceptar que els pares, a aquelles hores, érem incapaços de jugar a nines. I no només això sinó que no volíem. I que no passava res: l’acompanyàvem, però sense jugar. D’aquesta manera, al matí com a mínim, no estàvem tan rebentats.

Per què us explico tot això? Doncs perquè si en aquests moments passeu per aquesta etapa i el vostre fill es desvetlla a la nit i no hi ha manera que torni a dormir fins al cap de dues hores… penseu el que he dit més amunt. Que un dia ni tan sols us en recordareu.

Que passarà. Que és normal i que passarà. I sinó, pensem una mica… no ens hem desvetllat mai nosaltres ja de grans? I no costa tornar-se a adormir quan no hi ha manera que et vingui la son? Doncs si ens ha passat alguna vegada segur que també entendrem que als nens els pot passar el mateix.

I si la nostra parella s’enfadés amb nosaltres perquè ens hem desvetllat, no li diríem? “què vols que hi faci? no ho puc evitar?”... doncs pensem en això quan el nostre fill es desvetlli a quarts de cinc de la matinada… No ho poden evitar. O sigui que quilos de paciència i… demà serà un altre dia!

🙂