Mort sobtada

15.6.2011

La mort aterra a la majoria de mares i pares. Just després que la vida t’entregui el carnet de “JA ETS PARE/MARE”, quan mires la lletra petita del darrera veus que hi diu coses que potser no t’imaginaves. Una d’elles és que, de sobte, (o no) una por passaria a davant de totes les anteriors ocupant, orgullosa, la primera plaça: la por a viure la mort d’aquest fill@.

Potser ja durant l’embaràs llegeixes o sents que els primers mesos del bebè hi ha una cosa que es diu la “Mort sobtada” o la “mort súbita” i ja se’t posen tots els pèls de punta. No conec cap mare que no hagi pensat mai, ni que sigui de resquitllada i sense voler-hi parar atenció, en la mort sobtada del nadó. Confesso que jo, quan la meva filla era petita, a vegades deixava de respirar per sentir si ella ho feia. Al principi, quan són acabats de néixer, els bebès encara que dormin fan molts sorollets. Són característics i molts pares ho comenten “a la nit no paro de sentir-lo”. Però a mesura que es van fent grans, els sorollets van minvant i un bon dia només els sentim respirar, perquè encara ho fan fort… i aleshores hi ha dies que trobem a faltar aquells sorollets que ens relaxaven perquè sabíem que estaven bé. Quan ja no en fan a vegades parem bé l’orella, o ens acostem ben a la vora en silenci per comprovar que respiren. Jo ho he fet. Moltes ho hem fet. Molts ho han fet.

No puc ni imaginar-me acostar-me de puntetes i no sentir-la respirar. Suposo que per això quan era més petita i feia una migdiada més llarga del compte, havia de comprovar que estava perfecta, immersa en el seu son profund. O quan de nit feia una tirada més llarga, dormint més hores seguides, les hormones i la pujada de la llet m’encenia els llums d’alarma i em despertava igualment pensant “com és que encara no m’ha demanat el pit?”, i m’assegurava que tot estava bé.

Aleshores el pediatre et diu que el facis dormir de costat o de panxa enlaire perquè han comprovat amb estudis que hi ha menys mort súbita entre els bebès que dormen així. Si un dia veiem que el nadó s’ha posat a dormir de panxa a terra, intentem tornar-lo a posar en la posició “segura”, malgrat que llavors la mare, l’àvia o la tieta ens diuen “Tu i tota la teva generació vau dormir sempre de panxa a terra perquè ens van dir que era així com s’havia de fer”. I celebres no haver estat un dels casos que van corroborar que dormir de panxa a terra era poc recomanable.

Algun dia, dinant amb amics també pares, algú ha dit en veu baixa, gairebé en “mode confessió”: “jo, quan el meu fill dormia, anava tot sovint a comprovar que respirés”. M’adono que molts riem i en el fons, respirem alleugerits de veure que no érem els únics, i que potser la por que teníem, la compartim amb més gent del que ens pensàvem. Per sort, els bebès van creixent i nosaltres també ens anem relaxant. Anem agafant més experiència, i altres sentiments van robant posicions a la por i inseguretat, que al principi, solen ocupar els primers llocs del rànking. Ser pare o mare novell no és fàcil i també necessitem el nostre rodatge. Necessitem anar guanyant, cada dia, en seguretat i tranquil·litat de saber que ho fem el millor que podem i sabem. I a poc a poc, anem fent menys viatges per comprovar que respiren, perquè entenem que això és el que ha de passar, que respirin, un dia i un altre, sense aturar-se, per sempre més. Perquè acabem integrant que el més natural és que creixin sans i sense problemes, i mentre així és, no té cap sentit pensar el contrari.