Moments

3.11.2011

Les vacances, en el fons, igual que la vida, són un seguit de moments que recordaràs per sempre i d’altres que s’oblidaran fins i tot, abans d’arribar a casa. De les que acabem de fer, m’enduc alguns moments i algunes reflexions que espero que perdurin.

Un d’ells, i justament el que més em va impactar els primers dies de vacances, va ser l’enorme dificultat que vaig tenir en parar realment. Parar de tot i parar “de dins”. Malgrat que ja estàvem de viatge, malgrat que ja ens ho estàvem passant bé, malgrat ser molt lluny de casa, continuava amb una certa inèrcia interior d’activitat mental i física. Em notava encara amb l’estrès del dia a dia quan, en realitat, ja no calia. Vaig trigar 4 dies a sentir-me plenament de vacances i parar. Em va costar quatre dies arribar a l’estat en què et notes “quieta” internament, fluint. Em va xocar molt perquè estava convençuda que jo, d’estressada, no n’estava. I aquí ve una de les reflexions que m’enduc de les meves vacances: arribar a trobar normal anar accelerat m’espanta perquè no, no és normal. El normal hauria de ser sentir això que sento avui, mentre escric aquestes línies, encara de vacances. Sentir-me tranquil·la, serena, en pau, no només en cos i ànima sinó sobretot, i més important, sentint la ment quieta. El coco, el cap, això que se’ns embala sense poder aturar-la, això que a vegades ens provoca insomni o pensaments repetitius que no pots fer desaparèixer. La tinc quieta des de fa uns dies i això és el que hauria de ser normal. No sé com ho faré, però m’he proposat impedir que torni a embalar-se.

Un altre dels moments que m’enduc (en podria explicar moltíssims) és el que vaig viure ahir a la tarda. Eren les set i érem davant la platja, a Tarifa. Una platja immensa, llarga i enorme, on ningú hi pren el sol perquè hi fa un vent que et tomba. A aquella hora ja no hi havia ningú fent surf; només una parella molt lluny passejant el gos i tres persones cavalcant a cavall. Hi anem cada dia, a aquella platja però has de caminar tant per arribar a l’aigua, al mar, que la Laia se n’atipa abans i prefereix córrer a la sorra, dura, perquè aquí la marea puja i molt. Ahir finalment vam arribar fins a l’aigua i el seu pare hi va posar els peus. La va trobar freda. La Laia s’hi va acostar, ja anava descalça. De sobte, l’aigua li va mullar els peus i em va venir un flash. Jo era una mica enrera, uns metres lluny i amb el vent, no podia sentir ni què deia ni tampoc veure-li la cara perquè em quedava d’esquena. De sobte, en unes centèssimes de segon vaig veure la Laia amb vint i pico anys o trenta. Amb una melena llarga castanya i amb els peus també a l’aigua d’un mar agitat, segurament l’Atlàntic. La vaig veure dona, lliure i feliç.

Va ser només un moment, un moment curt, petit, fugaç però que em va deixar un molt bon regust de boca. Són aquests petits moments de quietud, de flashos que potser seran reals o no, qui sap, però flashos que t’omplen per dins i et fan valer la pena tots i cadascun dels moments difícils de criança d’un fill. Que et donen la seguretat que ho tornaries a fer una vegada i una altra, i que et fan adonar que tenir fills és trascendent. És important. Es mereixedor de tots els nostres esforços, de totes les nostres lluites amb el sistema perquè ens doni més temps per dedicar-los, o perquè els tracti millor. Tenir fills ens traspassa. I justament per això, perquè estem criant els pares i mares de demà, els homes i les dones que un dia seran o no seran, sentiran o no sentiran, viuran o malviuran, hi hem de posar tot el nostre cor, tot el nostre amor, tot el nostre esforç en ells i en nosaltres. Ens hem d’estimar primer, per poder-los estimar com es mereixen després, ens hem de treballar les mancances per evitar que algun dia acabin sent les seves, i ens hem de perdonar perquè ells també puguin fer-ho. Perquè no som perfectes, perquè ens equivoquem, perquè també caiem i hem d’aprendre a aixecar-nos. Fer tot això per nosaltres i per ells dóna els seus fruits, n’estic convençuda. I val la pena.