Mira’m als ulls

12.2.2013

Sempre m’ha agradat que em mirin als ulls quan em parlen i sempre m’ha agradat mirar-los jo al meu interlocutor quan li explico alguna cosa. Però potser mai fins ara, que tinc una nena de tres anys i mig, m’havia adonat de la importància enorme que té fer-ho i fer-ho bé. A la Laia l’hem mirat sempre als ulls: recordo quan va néixer… Les estones en què ella tenia els ulls oberts, la buscàvem amb la mirada. Aquelles mirades profundes que ens fèiem ens van ajudar molt a vincular-nos, a anar-nos trobant en aquest nou espai que era per nosaltres el de ser mare i pare, i per ella, el de ser filla acabada de néixer. Ens miràvem i semblava que ens enteníem profundament, que ens coneixíem de tota la vida.

A ella, si alguna vegada plorava, la miràvem als ulls i li explicàvem què passava i semblava que es calmava, que tot baixava d’intensitat. Li buscàvem els ulls quan li canviàvem el bolquer, quan li fèiem massatge, quan la passejàvem, quan hi jugàvem… Eren mirades de complicitat, de reconeixement, d’”estic aquí”, de “nosaltres també”, de contacte, de vincle, d’inici…

Ara, tres anys i poc més tard, intentem continuar mirant-la als ulls. En aquesta edat els nens sembla que ja hagin fet un “màster” de vida i tot sovint, si el que els dius no els interessa gaire, sembla que sentin ploure. “Laia que hem de marxar, sisplau, et poses la jaqueta?” i res… Abans de posar-nos nerviosos, funciona i molt, aturar el que estem fent, anar fins on és ella, i dir-li exactament el mateix però mirant-la als ulls. Aleshores el missatge arriba i sembla que ja no el pugui ignorar. O quan parlem el seu pare i jo i ella no para d’interrompre (això es mereix un altre post!) i li diem “un moment, ara estem parlant nosaltres, espera’t que acabem i parles tu”, però mirant-la atentament als ulls i assegurant-nos que ella ens mira. Si ho proveu, veure-ho que moltes vegades ells no et miren als ulls, esquiven la mirada perquè saben què els estàs dient i no tenen ni ganes ni intencions de respectar-ho… Per això és tan important la trobada dels ulls…

Perquè quan els ulls es troben no enganyen. Si li dic que allò és important i ella m’ho veu als ulls, difícilment no ho respecta. O quan per exemple, plora desesperada perquè s’ha fet mal, o es troba malament, o s’ha enfadat moltíssim per alguna cosa… mirant-la als ulls passa com quan era un bebè: que es calma. Perquè veu als ulls allò que li estem dient “que entenem que s’hagi fet mal i que ara ho curarem, que té mal de panxa i que li passarà segur d’aquí a una estona, o que és normal que s’hagi enfadat però allò que vol ara no pot ser…”

Com si mirar als ulls estructurés. Donés una forma a allò que està passant i diem. Perquè amb els ulls, d’alguna manera, parla el cor i el cor no enganya.

És molt difícil dir mentides mirant als ulls… o fer passar gat per llebre… els nens no en saben i la majoria d’adults tampoc. Mirem-los als ulls. Se sentiran mirats i tinguts en compte, però alhora, ens ajudarà a comunicar-nos i a entendre’ns millor. Potser sí que, si no hi ha la pràctica, al principi pot semblar que no serveix de res… però no desistim… serveix i molt! Perquè ens trobem en un altre “lloc”: en el lloc de les mirades que no enganyen i fins i tot a vegades no cal que hi posem gaires paraules, perquè sabrem perfectament què diuen els ulls dels nostres fills, i també ells sabran què diuen els nostres… I conèixer-se pels ulls també és molt important. I ens vincula, i ens apropa… i sembla que aleshores, tot és una mica més fàcil.

I el que val pels fills també ens val per la resta. Mirem-nos als ulls. Escoltem-nos de cor. Si mirem els ulls de l’altre sabrem com està, encara que no li ho preguntem, o encara que ens digui “bé, tot bé”. Mirem als ulls i deixem que els ulls parlin. Els dels altres i els nostres, i no tinguem por. A vegades les mirades als ulls espanten, però només fan por perquè tomben les cuirasses… Per construir un món millor, crec que és important que comencem a mirar als ulls dels nostres fills, a mirar-nos els uns als altres també de la mateixa manera i si cal, deixem les paraules… Confiem en el que ens diuen els ulls i en el que ens arriba…

Recordem que si parlen els ulls, parla el cor.