Milions de vegades

21.7.2015

“T’estimo, Laia. Ho saps?” “Sí, mama, ho sé. M’ho has dit milions de vegades”. I sí, és veritat. Li he dit milions de vegades des que fa gairebé 6 anys va néixer. Li havia dit milions de vegades més mentre era dins la panxa. Possiblement, el mateix nombre de vegades que li ho vaig dir a la Lua, que també m’ho sent repetir dia rera dia: “Lua, t’estimo”.

Tan hi fa el moment. M’agrada quan s’estan a punt d’adormir, aquell moment en què la consciència comença a deixar pas a una altra cosa, aquell instant en què no saps si són aquí o si ja no hi són, aquell precís segon en què sembla que la part més sàvia capta tota la intensitat del present. Llavors els dic que les estimo, que estic orgullosa d’elles i que ser la seva mare és un autèntic privilegi. Però també dies quan esmorzem, o quan juguem, o quan s’enfaden molt fort i després els sap greu; els dic que les estimo també quan s’enfaden.

I ho faig perquè ara per a elles potser són paraules que la mare repeteix milions de vegades, però un dia faran un clic i entendran, perfectament, què vol dir “estar orgullós d’algú”, o “privilegi”. Entendran tot el significat de les paraules i aquestes, les tindran tan endins que confio que sentin un goig de viure, de sentir-se mereixedores de ser aquí i de gaudir de tot el que tenen, fan i senten.

Com quan un nen petit no sap gestionar les seves emocions i comença a picar o a mossegar i li dius mil vegades que no ho faci, que no es pot fer mal als altres ni a ell mateix, però sembla que no ho acaba d’entendre i segueix mossegant tot el que belluga. I et sents desesperar perquè creus que no et fa cas o que mai deixarà de fer-ho. I un bon dia, després d’haver-li dit milions de vegades amb més o menys paciència que no es pot mossegar perquè fa mal i no fem mal als altres, deixa de fer-ho. Perquè ha fet el “clic” i ho ha entès, i ja no ho necessita perquè sap gestionar el que li passa d’una altra manera.

Doncs això imagino que passarà un dia, no sé quan, amb tot això que els dic a elles. Que ho entendran a la perfecció i les omplirà cada cèl.lula. Que sí, que crec que ja els agrada sentir-ho des del primer dia, i tant que sí, però un dia faran el “clic” i n’entendran tota la dimensió.

Laia, Lua: I us podré seguir acompanyant sabent que teniu tot el significat d’aquestes paraules i del que us transmetem, amb vosaltres i podreu créixer sabent que hi som, que estem a prop però (espero), sense intervenir massa…

Com avui, quan a la piscina nedaves, Laia. Fa temps que ja ho fas sense “manguitos” i em vols a prop, però sense tocar-te. I tu nedes encara sense gaire domini dels moviments de natació, i ho fas sola, confiant que arribaràs a la voreta. Però si en algun moment, quan ja estàs massa cansada, et sembla impossible d’arribar-hi, apareix de sobte la meva mà o la del pare i te la posem a l’abast perquè puguis agafar-la i aturar-te a agafar aire. Recuperes alè i segueixes fins a la voreta. No calen instruccions, no cal intervenir, no cal gran cosa més que allargar la mà quan sentim que la necessites i tu mateixa t’hi agafes i hi descanses per poder seguir el teu camí.

És això oi, de què va la criança? D’acompanyar-vos també quan ja us heu tret els manguitos i tot i així no sabeu encara nadar gaire… oi? Ser a prop sense que es noti gaire.

Ser-hi mentre feu passos endavant i allargueu la braçada per arribar al vostre destí, que és només vostre i que us pertany. No calen flotadors, ni bombolletes a l’esquena, ni matalassos d’aire, ni armilles salvavides. Cal la mirada atenta i discreta d’uns pares que hi són sense fer massa soroll, perquè pogueu concentrar-vos en créixer, sentint que us estimem, que estem orgullosos de vosaltres i que ser els vostres pares és un autèntic privilegi.

Quin goig que és ser mare!